Abans de tot

He descobert un cafè on la connexió a internet és infinita. Mirant per la finestra del bar, ha passat una riuada de nens i una petita m’ha saludat efusivament. He fet memòria i he recordat que aquest estiu ens vam passar més d’un dia juntes a la platja fent-nos tatuatges de petxines, pedretes i sorra. Les onades ens els esborraven i hi havia algun plor pel mig que s’acabava preguntant-li quin gelat volia. Ens hem llençat petons amb les mans i quatre ganyotes de pallasso, però hi havia el vidre entremig. Quins records, sembla que hagi passat una eternitat i només han estat uns mesos. També m’he de saber acomiadar d’ella perquè ja no ens lliga res. Aquest dia tan calorós no ha fet més que accentuar olors que tenia oblidades, i a la taula del costat s’han demanat gambes a les cinc de la tarda, realment cadascú fa la seva.

En cap moment he pensat en propòsits per cap d’any perquè prou feina hi ha en ser una mica ordenada amb papers, factures i calaixos sentimentals. Si això ho portes bé per què demanar més...

Els del costat s’acaben les gambes, paguen i se’n van. Han deixat un cap de gamba de tal manera sobre el plat que no para de mirar-me i em comença a donar mal rotllo. Em vénen al cap títols de pel·lícula barata tipus la gamba assassina o semblants, d’aquelles que pots comprar a l’opencor per tres euros.

Sense cap pla per avui, plego les coses i marxo. Em perdo pels carrerons on no hi ha gaire gent i agraeixo que avui no plogui perquè sinó els paraigües xoquen i algun dia deixaré a algú borni. La tarda promet camins plans i pocs núvols i més d’un cop m’entrebanco amb els trossos mal asfaltats perquè vaig pensant en tatuatges, onades i sorra fina. Això és l’excusa. Records mal morts de l’estiu que les fulles roges no han sabut ofegar. Gens innocent, tot plegat, i de cop noto com una escalfor, que és llavor de ràbia, em va pujant pels peus.

"Serà un moment molt curt. És un

moment, i ja s’esquinça, com la seda

marcida, que tapissa un sofà vell.

No pots perdre’t-hi més."

FERRATER, G.

Tropells de sang i poeta

Les meves pel·lícules són plenes de silencis. Flors blanques molts petites que es perden entre la gespa i les mans fredes, fredes, de tant no dir-se res. No sé fins a quin punt la cafeïna ajuda o altera els processos de la ment, però no hi ha manera de recolzar l'esquena enlloc.
Assagem cants corals perquè tot passi més ràpid, tenyim-nos els cabells d'aire terrós. El gel ho ha absorbit tot, les paraules, el temps, les setmanes, les veus que parlen de la llum i la pols de les teules. Telèfons desèrtics que no serveixen per a res i avui em posaré a comptar els dies. El cel és com un mocador de cotó gastat, perdut, dins el calaix de la padrina. I tot passa lent.
Ja poso la creu als dies, el guix per la post de cosir...No entendràs res, oi? I no cal, perquè la bústia és buida. Tant se val, que ja hi ha fusta i estelles pertot, i algun gorg gelat que pot més que els ossos.

I mira, allà davant, acaba de caure el pont de mots que vam travessar un dia, no recordo quin. S'ha fet miques. Ai, que bonic.

Als meus contes se t'entelaven les ulleres...

Consells de vida

Les castanyes bordes s’amaguen en grans congeladors, perdudes com una ànima al pol nord. Paper de plata de sardina, i mocs a la gola que ho diuen tot; el que no pots dir tu, que tens les orelles tapades per cera de consells de vida i te la trauries per fer llunes i fogueres. Hi havia un coixí que explicava contes, just fa un any, quan intentava espiar el que feies i endevinar què hi duies a les butxaques de la jaqueta, i de qui era aquella capelina amb homes simpàtics anglesos. Vaig descobrir noms de valls compostos i de deserts, i vaig decidir anar-me’n al Pirineu de Baix, quines coses. Les flors de Bach eren les postres més habituals i l’estufa va decidir no moure’s dels meus peus. Observant el color dels texans i apagant el mòbil aviat per si les mosques, em tancava a escriure al tros. Ara volen invisibles missatges estratègics on no hi figuren terrasses d’octubre, perquè els mosquits han mort fins l’any que ve, i la música del metro és més amable, encara que et roben el moneder igual, ni que portis vint cèntims. La nena damunt d’un peix, i el peix que vol ser balena, la balena convertir-se en aigua, i l’aigua en glaç impenetrable per abrigar la castanyeta borda mig oberta. Les paraules seran clares quan cremi la farigola. Flors d’espart i silencis de cristall. Enyoraré la cançó de la nit.

Company d'habitació

Era octubre. Ho és encara.

Vares entrar a la cambra viva de parets,

repintada de cartells, de postals de romànic,

d'algun cartó salvatge,

raspat i no figuratiu, estrictament jueu.

Venies de viure. Aquell estiu,

no hi havia fet bon temps.

La teva maleta de cuiro marró

estava una mica malmenada pel tren,

d'anar en tercera a qualsevol hora de la setmana.

La maleta es deia com tu, però en una tarja,

i duia la teva roba lluent de repetir cursos

i els mocadors de dir adéu als qui se'n van...

Només em vares dir com et deien,

perquè tu mateix, amb les ulleres tan fondes,

no et deies res. "No t'esveris, si em veus arribar tard,

jo sóc un gat de nit."

I ja es veia. Però vares deixar

els calaixos tan endreçats, sobretot el de l'esparadrap,

el tub d'Optalidon, la Mercromina,

la capsa de gomes marca Turcois,

el sabó Lux, el tub de Colgate,

les ulleres de sol de només posar-te segons quins matins,

que et vaig veure estrictament bon noi,

amb els deu manaments i la família a seixanta quilòmetres

del teu carnet de necessitat.

De matinada, quan la persiana

ratllava el catre buit, el teu,

la teva cara, com llançada pel mar, apareixia.

De tristor em ratllava.

A poc a poc, quasi com un núvol que passa,

anaves cap a la finestra emblavada:

enfront, movien, entre la fina boira,

els verds pollancres les fulles.

Tu, com una tardor del maig,

et treies la roba. L'americana,

el jersei gris i, sota el pantalon

plegat pels trencs, l'eslip de niló,

que tu mateix et rentaves, romanien,

com en temps del col•legi de la Bonanova, ordenats

a la cadira que mai no acostaves

a la taula.

I, una matinada de juny,

a les cinc de les primeres motos,

tornaves trompa, amb els cabells salabrosos

d'haver nedat,

amb els ulls petits, llunyans, lluents,

i una mica de sorra pel niqui,

aquell de ratlles negres i blanques,

que t'era una mica estret i semblava de nena.

Acotant el cap de no estudiar,

et vares treure el pantalon,

"amb unes del Bar Estudiantil hem anat a Castelldefels".

I, en el silenci

de jo no respondre i de, a tu, saber-te greu,

et tragueres una petxina que duies al butxacó,

quasi vermella, aromàtica de marisc, humida,

"et duc això".

En el teu gest, fresc i marítim com un brot de pi,

que tu no senties ben bé per mor del temporal de la ginebra,

vaig veure que eres innocent, almenys tant com marejat,

perquè creies de debò que la salvació d'un noi

pot caber, al primer cant del gall, dintre una petxina.

Blai Bonet

Per dir alguna cosa...

Ha volgut deixar-li una nota a la porta però immediatament ha pensat que no l’entendria. “Tant se val”, s’ha dit, ha tornat a obrir el paraigua i ha baixat les escales. L’asfalt calent i mullat li ha entrat dins del nas com si fos colònia, i ha començat a caminar carrer amunt. Silenci en la nit color pedra, cargols que desperten, papereres brillants i fulles radiactives. Les finestres tenen llum i cortines, i espia als qui hi ha a dins, alguns encara sopen. Recolzant-se a una paret es posa a fer càlculs cronològics de fets que parlen de finestres despintades i blaves, i pètals blancs que assassinaven amb la mirada. Recordes? La lluna a punt d’esclatar perquè la tija punxava, però el bàlsam d’aiguardent va guarir-ho tot.

Gola avall encara hi troba nusos on hi habiten les paraules més malparides, vísceres de metall, i papers plens de versos estripats. Vertigen davant del balcó, el salt agut de les valls i coves troglodítiques amb la porta de fusta. Vet aquí quin panorama, perquè a casa s’ha acabat el colacau i la llet sola no té gust de res. Demà sargantanes al sol i fitxes de parxís, i no em regalis flors, sisplau, que m’agrada massa i les asseco totes per tatuar-me-les als canells. Avorts literaris, signatures de pega i vergonya, terrasses d’octubre. Escolta hermosura, que si no tinc temps per pensar, tampoc en tindré per quedar. Que vagi bé el cine.

Aiguafang 00:00h

Cançons amb farigola, llimona i espelmes. Per desgràcia, es cobriran de pols i aranyes, no les llegirà ningú. Aina Lluna i el punt mort de la nit; perdent-se entre els enciams de l’hort i tocant el raïm amb les puntes dels dits. Tacte terrós, cor congelat i pedres que punxen. Escletxes de sang. Avantpassats íntegres que no han deixat instruccions per a res. Cargols d’aigua dolça que no parlen. Un dia cridarà i insultarà a l’home que no pot tocar. Passió filla de puta. Mosquits que dansen i forniquen, ella verge a mitjanit. Avui pot sentir la balena d’aquell conte, avui pot notar les parets de la panxa del bou. Què s’ha de fer per enfortir l’estómac, per esborrar records i finestres que ja no són d’un mateix? Què s’ha de fer amb les fulles roges de les veus quan ja no vénen a colgar a ningú? Cambra de la incertesa i la tardor encongida.

Camises que encara s’han de plegar, faldilles que no serveixen per a res. Tot estès, fa més d’una setmana que les mosques viuen entre els mitjons i les calces. A la nit, amb el vent, tot balla. Thanks for the dance, li ve al cap, i es recolza a la cadira imaginant passos. Tant se val, si torna a ploure, que els camins humits faran més amables els ritus de pas, que la boira que neix adormirà les salamandres i calmarà els passos que no saben on trepitgen. Tot tornarà a ser somiat i alegre, els diables dels ponts marxaran, i els préssecs tornaran a ser servits per postres sobre tovallons de quadres mal cosits.

Aina Lluna and the Infinite Sadness

Per fi torna a tenir sentiments. No sap si ha estat la fusta o aquells finestrons que amaguen la neu. Ja havia oblidat el seu racó de món, les mantes velles i els peus nostàlgics. Tot pensant-hi s'ha cremat amb l'espelma i s'ha llepat el dit. El mirall que tenia enfront l'ha retratada i mentre s'hi mirava ha pensat que no som res. Tant pots créixer dins un conte de Bukowski com passar-te la vida enyorant fulles seques. De sobte han petat els ploms i s'ha quedat a les fosques, "tot sembla una broma...". Amb un encenedor s'ha guiat fins a l'entrada i ha fet tornar la llum. "Instal·lació merdosa! No som res...". No té res a veure una cosa amb l'altra, però ho ha pensat tot de cop. Ha tornat a l'habitació, i un cop asseguda davant l'ordinador s'ha adonat que desconeix les constel·lacions.

Quan arribi l'estiu

Digue'm fins a quin punt entens la llibertat, fins a on t'arriba, fins a on t'atura. Amb quin remei cures el mal de panxa de l'amor i a on guardes les herbes que talles. Les pells han anat caient i ja impregna l'estiu; la suor forma peixeres i tot esdevé un record nítid i blanc, i clar.

Què guardes als calaixos? Que no els obriré mai. I qui et maleeix els ossos, no ho sé. He canviat la signatura perquè tot és com un llibre tancat. Calem foc ja a les fustes.

In Memoriam

Sempre viu, perquè el teu titànic llegat no s'acabarà mai.

Gràcies.

Hansel i Gretel

El vent àrid cap endavant amb el regust del raïm de l'estiu. Hi ha massa plaer per no quedar inconscient quan els dits s'entrecreuen. Butxaques foradades per anar perdent la sorra fina que ens envolta i recobrir de sal densa els cossos que rodolen. Les pells fan remolins. L'olor del més enllà la duc guardada al melic i em desfaig quan hi penso.

-En què penses?

-En res.

Però et diria que em menjo les roses a queixalades perquè em vull tornar dolça com el préssec i fer trontollar tones de terra i beure'm la sang que surt pertot. Elegies, mitologies...perfums d'infància. Mirar la tele amb un tall de síndria a la mà i el ventilador de cara. Però no puc evocar res més, res més, no puc, no puc, no puc. Duc massa energia sota el ventre. Treume-la; fes-me pessigolles.

Llàgrimes d'ambre acompanyen el descens de Dafne.

Pell i deixalles per vestit.

Avui sí que tinc por de

la nuesa.

Cambra del tedi

Des del sofà, el got de ratafia es va buidant. “Fot-li fort, que no té amo!”, li ve al cap; li sembla que l’ha tret de Dublin Carrol, però no n’està segura. Potser si l’hagués anat a veure se’n recordaria, però com que va pensar en anar-hi l’últim dia que la feien, es va quedar sense entrada. Era la Sala Beckett? Mmm…podria ser.
Per la ràdio no fan més que posar música de cabaret i tot el pis agafa un color porpra com de flor que es marceix amb l’arribada del vespre.

L’estat en què es troba és decadent, cada segon que passa es fon més entre el vellut, a cada sospir que fa el cap se li enganxa més als coixins. Diria tantes bajanades en veu alta que encara que ningú l’escolti prefereix callar, i juga amb les claus de casa. Les fa dringar: aixeca una cama, acosta el peu esquerre cap a ella i s’enganxa les claus al dit gros. Torna a aixecar –tota atlètica- la cama, la sacseja suaument i el dringar ressona per tot el pis. Avorriment diví. No li faria res tenir en Baudelaire davant i fondre’s en paraules fosques mentre parlen del tedi de no voler fer res. Quan se’n cansés, el faria fora. S’ho imagina i riu.

Se sent olor a cafè gastat, tassa buida. Es troba tan aïllada de tot que li agafa fàstig. Sona el telèfon, però no el vol agafar. Potser és ell, i només té ganes de dir-li barbaritats. A més, no vol cometre cap assassinat verbal; pensa que és massa bona.

S’aixeca amb les claus encara al peu i intenta caminar. Coixeja. S’adona que hi ha llum a la finestra del davant però tant li fa, segurament que els veïns ja l’han enxampada en situacions més compromeses. Aconsegueix arribar a la cambra de bany amb les claus al peu i se les treu. Es mira al mirall: ha estat una bona elecció això de tallar-se el cabell curt. Se’l pentina una mica i es mira els pits: li agraden. Avui és un dia d’aquells que si sortís es posaria una samarreta escotada i somriuria amb ganes, amb ganes de fer petons amb gust a llimona i gin-tònic, però avui no trepitjarà el carrer.

Restarà a casa estripant cartes velles i preguntant-se per què arrosseguem pedaços de passat anem allà on anem. Per què quan estem nets coneixem a algú la vida del qual sembla la bíblia? S’atura. De debò li preocupa tot allò? Pensa en ell o en la humanitat en general i els grans traumes sentimentals? Vol evitar respondre’s, la ratafia li ha fet rodar el cap. No en té ni idea, i prefereix pensar en les coses que ha de comprar demà com per exemple cafè, unes partitures i fil vermell. Ah, i sabó per al cos, a veure si en troba de coco.

El telèfon torna a sonar. És ell, segur. L’engegaria a la merda. Ara es posa les claus a l’altre peu i es dirigeix fins al sofà. S’estira, badalla, i el telèfon torna a molestar-la. Que pesat. I sent com s’obre la porta de l’ascensor. És l’inquilí del costat, està prou bé. Té un aire agitanat que sempre li ha agradat, encara que només s’han dit “hola”, “adéu” i “que no funciona l’ascensor?”. Observa un moment el seu pis. Li agrada. Però potser avui no vol estar sola. Sent una força màgica –de la ratafia- que l’aixeca, encara coixa, i va corrents a l’habitació. “Texans, samarreta, tan és, no m’arreglo, perquè només vaig a demanar-li si té una cervesa”. Abans de marxar es queda mirant la ratafia: “Fot-li fort, que no té amo!” i fot un bon sant hilari. Millor que una cervesa, al veí, li demanarà si li pot treure les claus del peu.

Horòscops malparits

Tan de bo les mirades que clava al carrer calessin foc. Avui havia de ser un gran dia, quan s’ha llevat el sol ho demanava a crits, però després s’han començat a obrir portes i lletres, records amagats i suposicions quasi encertades. Li fot ràbia que li regalin roses que fan olor però que siguin de mentida.

No vol ser res, només un tros de pintura blava i seca que salta de la fusta i es deixa endur pel vent. Segueix, des de l’ampit de la finestra els carrers, immòbils al pas del temps, i els trepitja amb la mirada fins on la vista fa que s’acabin. Sap que continuen, i té ganes de plorar. Es desfaria per no haver de pensar més en el joc de qui és qui. “Visca la senzillesa”, es diu. Però no tot és tan fàcil, tothom té cartes amagades i recursos on l’instint hi retorna sense esforç. Quin moment més gran d’incertesa i pedra picada: “no em segueixis les pistes, perquè tenia raó. No em regalis més pètals, que te’ls hauràs d’empassar gola avall.”

Ara és amant dels cavalls desbocats i la fúria que atura les paraules. Des d’aquella finestra, el que hi ha habitació endins pensa que a vegades és patrimoni dels bojos.

Té ganes de menjar cireres i que els tirants del vestit vermell li caiguin mentre llegeix o fa qualsevol cosa a la llum del dia. Banyar-se dins el radiant groc. “Tot arribarà, Aina Lluna”; va fins a la cuina a buscar un kiwi i evoca les tardes en què, ella i les seves cosines, assegudes al terra, feien collarets amb llavors de síndries.

Mala arrel

Clausura’t dins el temps, que ningú pugui més que tu; dalla l’alba perquè no hi hagi lluna i els insectes rabiosos no tinguin sang.
Els finals de les històries me’ls conec a les palpentes i em toquen la moral. No estem nets per dins quasi mai. No vull horòscops ni oracles, simplements que el gel del riu vagi desfent-se entre l’herba. Que rodolin els còdols i es barregin amb espigues de l’estiu, i els nervis sembrin roselles i tot sigui essència daurada que emmarca la vida.

No hi haurà dreceres, que pararem a cada pas per fer rodar la palla i xiular amb papers.

Canigó al fons de l’imaginari. L’homenatge perfecte. Episodis mitificats. I temuts.

Setmana Santa?

Homenatge immens

"La signatura"

Perejaume

Un diumenge qualsevol

La llitera de fusta, altre cop. L’inexplicable perquè. Les lleganyes ressacoses d’alcohol, versos de nit al punt més alt i branques de xiprer. La mort, que s’amaga entre els hermosos geranis i ens glaça la mirada de la conversa que s’acaba. Tot repetit, tot repetit, tot repetit. La llitera de fusta, altre cop, però aquesta vegada el paisatge de la finestra dóna a una altra habitació, i encara hi ha la bossa dels grans magatzems que recorden coses.

La sang ha estat dolça. Si t’olores els dits potser encara la notes. Si et palpes la gola potser oblides la llum, el carrer, el forn de pa. Però és possible que tot plegat sigui un recurs fàcil. El camí sense traves, els ulls que es troben i ja saben de què va tot. El recorregut inconscient dels cossos que ja es coneixen d’afers anteriors. A vegades és fàstic, com el vòmit d’un vi picat que torna i que torna, i a vegades és perdre’t entre llençols tribals que et confonen amb l’habitació.

Omple de guix la cambra i dibuixa’m. Fes un petit esbòs de mi i tot es veurà més clar, els colors parlaran d’aquestes nits cícliques, fèrtils, paganes. Repetides, repetides, repetides.

La nit va ser un xiprer verge que udolava de plaer, com la immensitat de l’aigua salada.

La meva Cristina

El temps passava, amb els seus dies, els seus mesos i els seus anys, i nosaltres sempre endavant perquè al fons d'alguna entranya fosca sentíem que en un indret que mai no encertàvem a trobar ens hi esperava qui sap si el darrer floc de llum damunt l'ombra, o aquella mena de memòria prima que deixen les coses quan se'n van.

Mercè Rodoreda

Memòria

Sempre desitgem els botons que no duem cosits a la jaqueta. No tenim paciència i no ens agraden els traus. Faig agulles de pit amb plàstics del carrer i tortugues marines, esperant dissoldre el desesper d'un estómac ple de cafè. El cap, que dóna tombs de color groc com si fos un dissabte a la matinada. No aconseguirem res.

Emprenyada amb els llibres que parlen de guerres i donen detalls-mentida. Que els caigui una bomba a sobre i aprenguin a escriure! Cremem els nens de pijames a ratlles lights i que floreixi la Història de debò!

Entrem dins la Cristina i escoltem la Història que fa olor del record de pins i ginesta. Plorem agafats al tauló de fusta i confonguem-ho tot amb el mar. Peix podrit i cançons d'escuma. Serem immortals. Serem la perla.

Algun cop, havia vist com provava de parlar-la, la llengua, però no se'n sortia, ja no se'n sortia ningú. Si no fos per les lliçons de l'escola, on ensenyen a descuidar-la, ja ningú no es recodaria que aquella llengua havia existit per allà. La mare sabia dir "recony de burros" i "puta pixera", i alguna altra grolleria més, les últimes que s'havien murmurat, als tallers i als camps, quan ningú amb poder legal no podia escoltar.

(...)

La mare li havia contat com en els temps d'abans hi havia hagut gent per cuidar la llengua. Per la festa gran del poble, quan celebraven la fi dels óssos, hi havia qui n'aprofitava per ensenyar-la a qui ja no en sabia gaire, o gens. Entre got i got es teixien xarxes per salvar mots, recordar frases fetes i proverbis, imaginar paraules noves per designar els objectes nous que de tant en tant els arribaven. S'ho aprenien de memòria, tancant els ulls i repetint tan de pressa com podien el mot descuidat o mai sentit. Cada any els que ensenyaven eren menys i menys en sabien, cada any els que n'aprenien eren menys i n'aprenien menys. La mare, els dies que caminava d'una banda a l'altra de la cuina sense parar de mirar-se les sabatilles, despentinada de tan provar de pentinar-se amb els dits, deia: "Cada llengua és una casa, un mas amb corral i camps... Però nosaltres vivim al forat pudent... Tancats a la latrina perquè hem perdut la resta... I sem feliços quan ens deixen entrar al mas veí... Encara que hi portem la nostra pudor... I ens obliguin a netejar-nos les soles de les sabates...Quan ja no tindrem res, ni les parets del racó d'anar de ventre, haurem de continuar netejant-nos les soles...

El dia de l'ós

Joan-Lluís Lluís

Homenatge fèrtil

Perquè vindrà la primavera

i serem rics de paraula.

Racó incendiat

Festival de les cabres mentre retallo caganers. Mira'm des de la barbeta, que et demanaré el que vulgui. Les fogueres de pi cremat i el pa amb vi i sucre encara existeixen. I corrandes; cantem, cantem, que sabem rimar. Les soles de plàstic tocant la pedra i la pell del texà que somriu a les flames. Guaita, com canvia tot. T'han tornat a créixer els cabells i ets de color taronja i nit. El ressò de la pandereta com una altra dimensió i els dits petits que s'entrecreuen.

Més pi, més roures. Deixem-ho tot cremar, deixem-ho tot passar, que la candelera ja no plora. Entrarem dins la psicodèlia i cantarem Antònia Font. El blau, el blau, el blau serà el rei de la festa, el roig i el verd també.

Guarda'm totes les pàgines que encara no he marcat perquè t'he de dir moltes coses. A les vuit del matí desfarem el gel del riu. I a sota el coixí una lluna, i les fogueres.

Cel rogent: pluja o vent

"I vaig pensar que jo era el petit pensament recargolat com la vinya que et rondava pel cap."

Cant d'oliveres

Contempla la flor artificial

i buida't la vida

alena fortament aire d'herba

i empassa't l'orgull

fins que tot quedi fosc.

Fets de deixalles i sang

regalem paraules inconscients

com perles blanques del camí.

Tot puja amunt

a la caseta que penja

d'una roca i les empremtes

dels dits marquen la història.

Per la nit menjàvem sardina

i els focs il·luminaven els nàufrags

dels carrers i els terrats.

Allò era un cor obert

la pols de les pedres

la claredat de les coses

i el perfil dels gossos que udolaven.

Tal vegada el llibre

tancat de l'estiu

la virginitat de la lluna

i quatre olives mortes.

Cant espiritual

Whisky, et demanam. Whisky! I tu,

senyor, ens dónes aigua. I, a més, ets

molt adorat per alcohòlics vius

que beuen brou perquè pertot fan aigua.

Whisky, vatuadell, et demanam.

Deixa'ns estar, de por i de medicina,

i, prest, desapareix d'un cop del món.

No et multipliquis més. No tinguis sexe

amb els al·lots perduts de matinda

ni amb les nenes que s'enyoren d'aires

càlids i sensuals, desconeguts.

Decanta't de la nostra llum. I prou aigua,

et demanam. Whisky, et demanam.

Fes que la terra es desfaci del cel

i arrabassa els dos ulls de viu en viu

als qui han perdut i menyspreen la terra.

Aquests són els qui et preguen la teva aigua.

Whisky, et demanam. Whisky! I tu,

senyor, ens dónes aigua. Beu-te-la tu.

Carles Rebassa

Menhirs de gel

Hivernarem. Amb el regust de quan no hi ha més a fer, de quan s'ha acabat lo bo i toca anar de negre. Com animalons, ens lleparem les ferides que durant mesos no han vist la llum, buscarem una cova a les palpentes, dormirem a recer i ens tornarem de fang amb la pluja. M'oferiràs sal per a veure't millor i guardarem la saliva de les paraules antigues.

No em clavis l'estella de l'ànima obscura, que m'estàs descobrint. No som més que grumolls de pell seca i paraules distants. Et dic que em segueixis els mots fins a arribar al cau. Hivernarem, i menjarem pedres. Per molt que et descalcis no agafaràs la lluna amb el peu.

Vindrà la llum

No, no és acumulant, sinó despullant.

Però tinc por de la nuesa, perquè

és la paraula final.


Clarice Lispector