dimarts, 15 de febrer del 2011

La vida segons Joan Argenté


E
ra el temps de les pàl·lides fulles a prop de les sabates, moltes fulles i el llit de la riera ben brunyit per la brisa de Canyet. Riera amunt, pujava amb el sol xic de la tarda de novembre. No feia fred, encara. Era el temps d'una rara bellesa gratuïta, ben freqüent, certament, quasi diària. Portava una pesseta a la butxaca, regalada, tot sovint, per la tieta, i comprava, a mitja tarda, un gran llonguet amb molta sobrassada. Tot era diferent. No vull pas dir, però, que "abans tot era diferent i molt millor", com se sol dir, sinó, precisament, que era de franc.

Passaven les setmanes i les fulles nascudes queien després, completament perdudes i boniques, com si tot fos, exactament i sols, un tema per a un molt bell poema de l'Archibald Mac Leish.

Però la vida dels infants depèn només dels grans, tant si són fills de família, com d'hospici o d'Estat. És després, quan agafes la pròpia, que t'adones, per sempre, que et cals.



Joan Argenté, poeta, home i personatge

dimarts, 8 de febrer del 2011

La nena que va descriure un monstre


T'ha llançat paraules dures que han acabat penjant de la llengua de la lluna. De forma bruixa, les mans dels dits han assenyalat allò que era: uns collarets encarcarats que et feien boles dins la pell.

Fa anys, vas cremar el perfum dels àngels pujant per un balcó. Anaves massa drogat, antidepressius de la mare i alguna pastilla d'agror de fetge.


Vas perdre les paraules i només en tenies divuit. A ella li ha tocat pagar el preu, i això que cada nit et recitava amb la ràbia de l'amor.


Ets sense ales,
un negre somriure.