Aina Lluna and the Infinite Sadness

Per fi torna a tenir sentiments. No sap si ha estat la fusta o aquells finestrons que amaguen la neu. Ja havia oblidat el seu racó de món, les mantes velles i els peus nostàlgics. Tot pensant-hi s'ha cremat amb l'espelma i s'ha llepat el dit. El mirall que tenia enfront l'ha retratada i mentre s'hi mirava ha pensat que no som res. Tant pots créixer dins un conte de Bukowski com passar-te la vida enyorant fulles seques. De sobte han petat els ploms i s'ha quedat a les fosques, "tot sembla una broma...". Amb un encenedor s'ha guiat fins a l'entrada i ha fet tornar la llum. "Instal·lació merdosa! No som res...". No té res a veure una cosa amb l'altra, però ho ha pensat tot de cop. Ha tornat a l'habitació, i un cop asseguda davant l'ordinador s'ha adonat que desconeix les constel·lacions.

Quan arribi l'estiu

Digue'm fins a quin punt entens la llibertat, fins a on t'arriba, fins a on t'atura. Amb quin remei cures el mal de panxa de l'amor i a on guardes les herbes que talles. Les pells han anat caient i ja impregna l'estiu; la suor forma peixeres i tot esdevé un record nítid i blanc, i clar.

Què guardes als calaixos? Que no els obriré mai. I qui et maleeix els ossos, no ho sé. He canviat la signatura perquè tot és com un llibre tancat. Calem foc ja a les fustes.