L’escorça on a sota hi guarda la clau és tota entollada. La clau té un tacte fred, com un tros de gel i, l’Aina l’ha escalfat prement fort la mà, mentre pensava en entrar a casa. Un cop dins, ha encès la llar de foc i s’ha quedat absent, contemplant les flames, que sempre duen veritats. De cop, pensa que odia les notícies que arriben tard, les bones noves que ja no encaixen dins les vides perquè el temps ha passat. Vol veure cremar converses d’un diumenge molt remot i els “tornar enrere” de la gent que pensa massa lentament. Tants tòpics i cendra de la consciència!
Amb la primavera, els llavis canvien la pell. Té a veure amb les flors acústiques de la nit, que han començat a mudar? És que les finestres han d’adquirir una nova veu? Endinsa’t dins el jardí xop, que pel matí en trauràs pètals perlejats de rou. Ja neix, ja neix la pell forta per cridar les vocals dels instints, les espines de la gola muda. Poc a poc, tot es converteix en pell aspre per empassar-se la sal, llavis de cuir i dalles d’or per a les celebracions, i ritus de pas urbans com sardines en llauna.
A la modista innocent no li agraden els de ciutat i somriu, sabent-se còmplice del pacte final que ha fet amb la vida. Ha donat llet i vida a mitja família, però ara s’imagina, amb moviments fràgils, el fil i l’agulla. Aina Lluna només vol donar-li la mà i dir-li que recorda els rentadors, anys enrere, i que tots naixem de la mateixa bassa. Som capgrossos incubats.
