dimecres, 18 de maig del 2011

A ciutat



…però un dia, en alta mar, com el dolor en una ferida, el meu record et punyirà i per estar una nit amb mi donaries tantes ànimes com tinguessis. Sóc tot el que es respira, mariner…

Mercè Rodoreda, Ada Liz


* * * *

Aina Lluna vol ser Ada Liz. Poder obrir finestres marines i meravelles per desfer-se entre cartes i mapes remots. Saps que el teu nom sempre l’ha sentit molt a prop? Ignores que als contes guardats en els calaixos de la memòria hi apareixes constantment. En més d’un episodi se t’entelaven les ulleres i duies el cognom de l’esbart de la plana. Tenies el crit breu i concís, sempre present en els moments de fugida, sempre constant en la distància que transcorre entre versos i muntanyes. Arribes ara, amb la bicicleta de fil i el posat de semidéu pescador que rebutja el temporal. Tens clar per què li parles? Amsterdam ja ha quedat lluny i els carrers de Terra Roja han fet morir els vells. Noves generacions hi caminen tot passant la mà per les parets polsegoses.

Les lletres que et proclamen són senzilles i tenen tres escales, només tres. No sé què hi fa que la teva petja desordeni els camins que Aina Lluna s’havia marcat. Han volgut germinar altre cop les llavors negres de les entranyes i tot plegat fa por. No enviïs més cartes, que els mocadors de roba s’acaben. Ada Liz rebutja el mariner d’ulls blaus i Aina Lluna se’l queda, li dóna veu i li canvia la mirada d’aigua clara per una de mel, que és la teva. Estreny fort els seus pensaments veient com tens la pell, de torrada, i sap que d’aquí poc, enmig de dubtes i cançons trenades, besaràs la seda i l’encís.


dissabte, 7 de maig del 2011

Ah, Maria...


-Ai!, l'astre que se'ns pon fou ben hermós!

Jacint Verdaguer
, Canigó



Una de les roses que coronava el teu nom l’he guardat dins l’armari. Has conegut la vida sense asfalt, camps a través, embrutant-te el fons de les ungles de terra i oli cru. La vida s’acaba, els pètals cauen, l’essència es marceix, i t’has perdut en uns llençols brodats per puntaires de contes antics. Eres llunyana, valenta i dolça, com la cambra fosca on la persiana és a mig caure. Modista de seda, t’emportes amb tu les sàvies paraules que ja no sabrem. Mai ens vas dir el secret per fer viure els esqueixos més bells que plantaves, ni la cançó d’orquestra que sempre volies ballar de jove.

T’hem plorat i de sobte ens ha crescut la pell més forta. La primera pluja sense tu ja ha passat. Asseco flors, moltes flors, i penso en l’aigua de colònia i els colors de la pruna. Àngels i tovallons, petxines i gerros de vidre. El teu llegat de remeis i arrels al safareig. Terra enllà, les passes s’han tornat buides perquè coneixíem el final de les històries. Escenaris buits. Si t’asseus sota el portal encara pots sentir com es desfà, com cau i cau la sorra quan ningú l’escolta.

Has mort amb l’ermita a dins, i ara el poble ha quedat orfe. Durem al ventre la llavor del teu nom i perpetuarem aquest estany de capgrossos. Tenim la veu alta, com la mirada que t’invoca. Les hermoses cançons que van néixer als rentadors, les històries de quan cosies i els matins nítids amb pa torrat i melmelada els duré trenats als cabells, cargolats i rojos, que un dia vas trobar tan bonics.