divendres, 23 de novembre del 2012

Belles guerreres




També som terra. I hem vingut per quedar-nos. Ens enfilem a les branques per destapar el cel de silencis i crits que hem hagut de guardar durant segles, i ara sortim. No tenim fons, ni final, som mars eternes, riuades de vida, i mans arrugades de fer anar el morter.


La revolta és aquesta guerra de les dones fortes. La veu de les àvies, de les mares, i de les parets blanques que encara ens queden per pintar. En els avions dels somnis lletregem R-E-V-O-L-U-C-I-Ó, mentre el mànec de l’escombra no és més que una eina per volar a les hores bruixes.

Estripem les lleis del falus eternus i anem cap a la rebel·lió: tornem al camp, collim paraules, disparem pedres, nem sense calces. Compartim mons, nius i eixams, que no volem ser més xecs dels bancs. I la porta oberta, sempre oberta, perquè mai ens en puguin fer fora.  

Que ningú ens enfonsi, que ningú ens faci callar, que a la propera vegada sapiguem dir “prou” o aturem la mà de qui ens l’alci. Que pelem bajoques amb amor, que bullim patates perquè tenim gana, no perquè en té l’altre. Que ningú ens digui “estàs cansada”, o “tens la regla” i que rentem la roba perquè estimem l’aigua, no la obligació de la rentadora.

Llencem el maquillatge si ens l’obliguen! Cremem el davantal si mai ens ha agradat cuinar! Notem com la lluna s’intal·la dintre nostre i palpem-nos els batecs de vida. Toquem-nos. I que ens toquin si nosaltres també ho volem. I fem l’amor amb qui de gust ens vingui. 

Que decidim si volem ser mare. I en acabat, que decidim si volem un pare. I que cap anunci ens faci replantejar la bellesa del nostre cos, belles guerreres, que d’arrels en som plenes i d’ovaris també.

Tot això o res: la revolució és aquest món, però del revés. O sigui, tot el que hauria de ser normal, i no ho és.

diumenge, 19 d’agost del 2012

Primeres lliçons









D’ungüents i retalls d’herba
m’omplo les mans,
per empassar-me a glops la sopa
dels avis, el brou de llengua que parla
dels plors sota les pedres,
dels cabells blancs de tant picar…
l’anar descalç.

Amb la paciència del cavall, cec de crinera,
em dius que parlem tal com sentim,
que tenim mans de mamífers i ulls de savis,
que cosim ermites amb fil i agulla quan
n’acariciem les esquerdes,
que és el temps.

El temps perdut o cultivat,
el temps que penja amb les arrugues,
el temps del temps, sense voler-ho,
el temps que ronda dins el plat,
el temps que dorm en cementiris,
el temps que flota entre el paisatge,
el temps tancat dins els armaris,
el temps de quan hi fots coratge,
el temps futur que no existeix,
el temps passat que t’explicaren,
el temps present que no sé on és,
el temps dels quarts i el campanar,
el temps de res a la nevera,
el temps del buit a dins del cor,
el temps que arriba o no arriba,
i quan ja notes l’escalfor.

El temps de l’àvia amb davantal
cuinant el brou del gust etern,
el temps, que no saps que passa,
i quan tot t’és ben bé igual.
El temps de parar la taula
amb els tovallons i els coberts
t’asseus i guaites les mosques,
i tot passa, i passa, i passa…
i algú et diu, que com totes les coses:

“Nena, afanya’t, que això fred, no val res!”

dilluns, 2 de juliol del 2012

Illa




És diumenge a la platja per a la gent de bona voluntat.
Des de l'illa se sent el seu renou llunyà.

Ens hem ficat a l'aigua despullats.
Al fons hem vist rogers, anemones, eriçons.
Mira, l'aigua mou la sorra com el vent el blat.
M'he submergit i t'he mirat des de sota.
M'agrada el teu pausat moviment de braços i cames,
m'agrada quan el pubis t'agafa forma d'alga.

Hem sortit de l'aigua. Fa calor i els pins ombregen.
Els teus braços estan salats, salat el pit, salat el ventre.
La mateixa força que lliga la lluna i el mar
també ens ha lligat a nosaltres.
Els segles s'han convertit en segons i els segons, en segles.
Peres sense pell, els nostres cossos.

Al fons hem vist rogers, anemones, eriçons.
És diumenge a la platja per a la gent de bona voluntat.

Kirmen Uribe

diumenge, 26 de febrer del 2012

La vida en conserva


El desencant general mira
per la finestra. De lluny,
la fàbrica dels versos

desangelats.

Ja ho he dit tot, vomitant
a les nits la paciència
dels dies, escrivint sobre els
murs la merda que trepitgem.

Els arbres muts aguanten,
despullats, impúdics, i amaguen
les arrels dintre el cor de la terra.

Jo els he robat les fulles,
els branquillons, tot a la
foguera... i no he cantat més,
que la veu surt trista.

Queda enterrat el desig
de primavera entre les llambordes
antigues, plenes de sol.

Queden tallades les mans
per agafar-se als dies, i
poder palpar a cegues
les pells de l'hivern.

És ara, a través d'aquests
horitzons rectes i prims,
quan m'adono que la cambra
s'ha omplert de borrissol.

divendres, 24 de febrer del 2012

Cap a altres indrets


Em semblarà cosir plors
entre fils de balenes,
abraçar l'atzar,
que ja no torna,
estimar per primer cop
la tremolor dels dits,
no voler menjar el pa
de sorra dels ancestres.

Beuré dels cactus blaus
com la nit gelada
i escoltaré el so solitari
de les cordes del misteri
que dansen.

Ja no cremaré les fulles
de les veus, que donaran
la volta i tornaran salades.
Potser aprendré què volen dir
els anys i els ulls bruixots
del silenci de les roques.

Em quedaré dempeus, que
em netegi aquest aire
d'un altre món, mentre
la lloba dóna llet als més petits
i no hi ha lloc per a la por dels
traginers ni les feres d'ales
incendiàries.

dissabte, 11 de febrer del 2012

Rere cartes sense nom


L’ullastre queda ancorat dins les venes, com la pols de la mimosa en primavera desvirgada. Ens ha escoltat la roca més alta de la silueta muntanyosa i fosca, i el vent s’ha endut la humitat de les mans mullades. No em queda més que un vestit esparracat que ja no em sé cosir, perquè el temps fa oblidar; i no guardo més que unes passes orfes que no troben el camí de cavall i que es guien a les palpentes d’una remor salada. La mort, la duc guardada en una capsa, i li tiro pedretes cada cop que hi passo per davant: “ah, Maria”. I així quedem en paus. És llavors quan creixen les llavors, quan les ales dels insectes s’estarrufen per arribar a la mel i a la pols de tot allò que resta flotant enlaire, de tot allò que xuclo llengua enllà. Sóc colibrí i farigola alhora. Sóc l’escarabat daurat i el tros de les aulives. Sóc la corda més tensa del llagut i la llum que cau perquè l’aigua negra ja guanya.

Digue’m què en queda, de les cares translúcides del dau, què vol dir que el cafè ja és fred, què són aquests llençols blancs tacats de sang que només veus tu. Canta’m, sisplau, per què no vas cremar els secrets amagats dins la pastera, entre receptes de cuina i factures fetes a mà. Què em deixes de llegat vital, a part d’aquells cargolins simpàtics que em caben entre els dits i hi jugo, mentre rellisquen enmig de música atàvica i suro. Que quan me’ls passo per les parpelles esteses, em fan pensar que els nostres peus eren de nacre, ballarina impecable.

dijous, 9 de febrer del 2012

Com m'agrada



Com m'agrada escriure en una llengua
que diuen que es mor.
Quina sensació de pau i alleujament,
portar-la de baixada cap als aiguaneixos,
l'obaga, l'entrecuix, la santa dona
de les primeres clarors.

S'obria el sexe i jo obria els ulls
i vaig llegir, per les parets sagnants,
això: parlaré!
I ara dic, ara que ho sé tot
de l'amor i dels lladres,
com més fonda la mort, més endins la terra!

Màrius Sampere (La taula i les estrelles)

dilluns, 30 de gener del 2012

Final de la història


El cel és indicible. Els arbres s'hi aboquen, l'alletren, però el cel és indicible.
Perejaume


La pell dels avantpassats
roman entre llençols
emmidonats de tela blanca
i el reüll de la nit.

Duen la cançó perpètua
dels segles dels segles
i guarden en capsetes d’or
les llàgrimes d’una guerra.

L’Alfons va morir al
bell estiu dels divuit, i
després d’una nit
de silenci, ningú en va
parlar més.

L’hauria conegut, jo,
si no hagués passat res?
M’hauríeu estimat igual,
si ell encara fos viu?
...

En silenci, mastegues núvols
de pluja i observes
les orenetes com cauen
en picat. S’enduen
tot allò que penses i
que ja no és teu.

Una tarda, després de berenar,
vas pujar al tros i
davant la immensitat del
cel que no s’acaba,
vas cridar per dins: “Alfons!”, o
allò que la vida no et deixava
entendre.

I, tornant cap a casa, vas pensar
que si mai tenies una filla,
tindria el nom de la muntanya
que trepitjaves
i el gest imponent de la padrina.

(Final de la història).

diumenge, 22 de gener del 2012

Retalls d'un humil exili


Enyorança de camins i sandàlies desgastades. La deliciosa saliva sobre les picades de mosquit i els ulls cecs de tanta llum. Blanc i negre sobre la pedra roja. Ara que el teu perfil s’enfosqueix, no sóc capaç de distingir la roca de la persona; els cants místics, de les ametlles assecant-se al terra del carrer. No em queda tan lluny.

El món que m’escolto no conserva les indicacions de fang i palla, i potser el temps que madura les penes ja s’ofega entre el fred de les teules. Sempre present, rere la porta que ha quedat tancada, no tinc més escales per oferir-te. Enyorança de camins i retrats dels 80. Molles de pa encara verges i drogues en cartes afilades.

Però tal vegada mai vaig pensar que no tornaria llepar els queralts porosos d’un temps plàcid i etern: vet-ho aquí, l’error.