Final de la història

El cel és indicible. Els arbres s'hi aboquen, l'alletren, però el cel és indicible. Perejaume

La pell dels avantpassats
roman entre llençols
emmidonats de tela blanca
i el reüll de la nit.

Duen la cançó perpètua
dels segles dels segles
i guarden en capsetes d’or
les llàgrimes d’una guerra.

L’Alfons va morir al
bell estiu dels divuit, i
després d’una nit
de silenci, ningú en va
parlar més.

L’hauria conegut, jo,
si no hagués passat res?
M’hauríeu estimat igual,
si ell encara fos viu?
...

En silenci, mastegues núvols
de pluja i observes
les orenetes com cauen
en picat. S’enduen
tot allò que penses i
que ja no és teu.

Una tarda, després de berenar,
vas pujar al tros i
davant la immensitat del
cel que no s’acaba,
vas cridar per dins: “Alfons!”, o
allò que la vida no et deixava
entendre.

I, tornant cap a casa, vas pensar
que si mai tenies una filla,
tindria el nom de la muntanya
que trepitjaves
i el gest imponent de la padrina.

(Final de la història).

Retalls d'un humil exili

Enyorança de camins i sandàlies desgastades. La deliciosa saliva sobre les picades de mosquit i els ulls cecs de tanta llum. Blanc i negre sobre la pedra roja. Ara que el teu perfil s’enfosqueix, no sóc capaç de distingir la roca de la persona; els cants místics, de les ametlles assecant-se al terra del carrer. No em queda tan lluny.

El món que m’escolto no conserva les indicacions de fang i palla, i potser el temps que madura les penes ja s’ofega entre el fred de les teules. Sempre present, rere la porta que ha quedat tancada, no tinc més escales per oferir-te. Enyorança de camins i retrats dels 80. Molles de pa encara verges i drogues en cartes afilades.

Però tal vegada mai vaig pensar que no tornaria llepar els queralts porosos d’un temps plàcid i etern: vet-ho aquí, l’error.