D’ungüents i
retalls d’herba
m’omplo les mans,
per empassar-me a
glops la sopa
dels avis, el
brou de llengua que parla
dels plors sota
les pedres,
dels cabells
blancs de tant picar…
l’anar descalç.
Amb la paciència
del cavall, cec de crinera,
em dius que
parlem tal com sentim,
que tenim mans de
mamífers i ulls de savis,
que cosim ermites
amb fil i agulla quan
n’acariciem les
esquerdes,
que és el temps.
El temps perdut o
cultivat,
el temps que
penja amb les arrugues,
el temps del
temps, sense voler-ho,
el temps que
ronda dins el plat,
el temps que dorm
en cementiris,
el temps que
flota entre el paisatge,
el temps tancat
dins els armaris,
el temps de quan
hi fots coratge,
el temps futur
que no existeix,
el temps passat
que t’explicaren,
el temps present
que no sé on és,
el temps dels
quarts i el campanar,
el temps de res a
la nevera,
el temps del buit
a dins del cor,
el temps que arriba
o no arriba,
i quan ja notes
l’escalfor.
El temps de
l’àvia amb davantal
cuinant el brou
del gust etern,
el temps, que no
saps que passa,
i quan tot t’és
ben bé igual.
El temps de parar
la taula
amb els tovallons
i els coberts
t’asseus i
guaites les mosques,
i tot passa, i
passa, i passa…
i algú et diu,
que com totes les coses:
“Nena, afanya’t,
que això fred, no val res!”
