diumenge, 19 d’agost del 2012

Primeres lliçons









D’ungüents i retalls d’herba
m’omplo les mans,
per empassar-me a glops la sopa
dels avis, el brou de llengua que parla
dels plors sota les pedres,
dels cabells blancs de tant picar…
l’anar descalç.

Amb la paciència del cavall, cec de crinera,
em dius que parlem tal com sentim,
que tenim mans de mamífers i ulls de savis,
que cosim ermites amb fil i agulla quan
n’acariciem les esquerdes,
que és el temps.

El temps perdut o cultivat,
el temps que penja amb les arrugues,
el temps del temps, sense voler-ho,
el temps que ronda dins el plat,
el temps que dorm en cementiris,
el temps que flota entre el paisatge,
el temps tancat dins els armaris,
el temps de quan hi fots coratge,
el temps futur que no existeix,
el temps passat que t’explicaren,
el temps present que no sé on és,
el temps dels quarts i el campanar,
el temps de res a la nevera,
el temps del buit a dins del cor,
el temps que arriba o no arriba,
i quan ja notes l’escalfor.

El temps de l’àvia amb davantal
cuinant el brou del gust etern,
el temps, que no saps que passa,
i quan tot t’és ben bé igual.
El temps de parar la taula
amb els tovallons i els coberts
t’asseus i guaites les mosques,
i tot passa, i passa, i passa…
i algú et diu, que com totes les coses:

“Nena, afanya’t, que això fred, no val res!”