dimarts, 17 de març del 2009

La meva Cristina



El temps passava, amb els seus dies, els seus mesos i els seus anys, i nosaltres sempre endavant perquè al fons d'alguna entranya fosca sentíem que en un indret que mai no encertàvem a trobar ens hi esperava qui sap si el darrer floc de llum damunt l'ombra, o aquella mena de memòria prima que deixen les coses quan se'n van.

Mercè Rodoreda

Memòria

Sempre desitgem els botons que no duem cosits a la jaqueta. No tenim paciència i no ens agraden els traus. Faig agulles de pit amb plàstics del carrer i tortugues marines, esperant dissoldre el desesper d'un estómac ple de cafè. El cap, que dóna tombs de color groc com si fos un dissabte a la matinada. No aconseguirem res.
Emprenyada amb els llibres que parlen de guerres i donen detalls-mentida. Que els caigui una bomba a sobre i aprenguin a escriure! Cremem els nens de pijames a ratlles lights i que floreixi la Història de debò!
Entrem dins la Cristina i escoltem la Història que fa olor del record de pins i ginesta. Plorem agafats al tauló de fusta i confonguem-ho tot amb el mar. Peix podrit i cançons d'escuma. Serem immortals. Serem la perla.

divendres, 6 de març del 2009



Algun cop, havia vist com provava de parlar-la, la llengua, però no se'n sortia, ja no se'n sortia ningú. Si no fos per les lliçons de l'escola, on ensenyen a descuidar-la, ja ningú no es recodaria que aquella llengua havia existit per allà. La mare sabia dir "recony de burros" i "puta pixera", i alguna altra grolleria més, les últimes que s'havien murmurat, als tallers i als camps, quan ningú amb poder legal no podia escoltar.


(...)


La mare li havia contat com en els temps d'abans hi havia hagut gent per cuidar la llengua. Per la festa gran del poble, quan celebraven la fi dels óssos, hi havia qui n'aprofitava per ensenyar-la a qui ja no en sabia gaire, o gens. Entre got i got es teixien xarxes per salvar mots, recordar frases fetes i proverbis, imaginar paraules noves per designar els objectes nous que de tant en tant els arribaven. S'ho aprenien de memòria, tancant els ulls i repetint tan de pressa com podien el mot descuidat o mai sentit. Cada any els que ensenyaven eren menys i menys en sabien, cada any els que n'aprenien eren menys i n'aprenien menys. La mare, els dies que caminava d'una banda a l'altra de la cuina sense parar de mirar-se les sabatilles, despentinada de tan provar de pentinar-se amb els dits, deia: "Cada llengua és una casa, un mas amb corral i camps... Però nosaltres vivim al forat pudent... Tancats a la latrina perquè hem perdut la resta... I sem feliços quan ens deixen entrar al mas veí... Encara que hi portem la nostra pudor... I ens obliguin a netejar-nos les soles de les sabates...Quan ja no tindrem res, ni les parets del racó d'anar de ventre, haurem de continuar netejant-nos les soles...



El dia de l'ós

Joan-Lluís Lluís