dissabte, 11 de febrer del 2012

Rere cartes sense nom


L’ullastre queda ancorat dins les venes, com la pols de la mimosa en primavera desvirgada. Ens ha escoltat la roca més alta de la silueta muntanyosa i fosca, i el vent s’ha endut la humitat de les mans mullades. No em queda més que un vestit esparracat que ja no em sé cosir, perquè el temps fa oblidar; i no guardo més que unes passes orfes que no troben el camí de cavall i que es guien a les palpentes d’una remor salada. La mort, la duc guardada en una capsa, i li tiro pedretes cada cop que hi passo per davant: “ah, Maria”. I així quedem en paus. És llavors quan creixen les llavors, quan les ales dels insectes s’estarrufen per arribar a la mel i a la pols de tot allò que resta flotant enlaire, de tot allò que xuclo llengua enllà. Sóc colibrí i farigola alhora. Sóc l’escarabat daurat i el tros de les aulives. Sóc la corda més tensa del llagut i la llum que cau perquè l’aigua negra ja guanya.

Digue’m què en queda, de les cares translúcides del dau, què vol dir que el cafè ja és fred, què són aquests llençols blancs tacats de sang que només veus tu. Canta’m, sisplau, per què no vas cremar els secrets amagats dins la pastera, entre receptes de cuina i factures fetes a mà. Què em deixes de llegat vital, a part d’aquells cargolins simpàtics que em caben entre els dits i hi jugo, mentre rellisquen enmig de música atàvica i suro. Que quan me’ls passo per les parpelles esteses, em fan pensar que els nostres peus eren de nacre, ballarina impecable.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada