La vida en conserva

El desencant general mira
per la finestra. De lluny,
la fàbrica dels versos

desangelats.

Ja ho he dit tot, vomitant
a les nits la paciència
dels dies, escrivint sobre els
murs la merda que trepitgem.

Els arbres muts aguanten,
despullats, impúdics, i amaguen
les arrels dintre el cor de la terra.

Jo els he robat les fulles,
els branquillons, tot a la
foguera... i no he cantat més,
que la veu surt trista.

Queda enterrat el desig
de primavera entre les llambordes
antigues, plenes de sol.

Queden tallades les mans
per agafar-se als dies, i
poder palpar a cegues
les pells de l'hivern.

És ara, a través d'aquests
horitzons rectes i prims,
quan m'adono que la cambra
s'ha omplert de borrissol.