En algun moment de la nit va esclatar un plor d’esòfag. Tot es tenyí de color d’ambre i tardor foguera, i el cel escopí granotes i llibres desgastats. Vaig recordar la pluja al Canigó, la por d’uns llamps que perseguien petjades que havien estat nenúfars, aquells ocells negres que engolien el fred, i la boira que es menjava els versos. Aspre i lluent, pedra mullada, fum que s’escolava i dits congelats. Canals inquietants i dubtes d’espardenya. Poetes amb bastó i cantimplora. La visió del qui camina i ha llegit Verdaguer. Falcons lletraferits udolant partitures de música blava. Tot això, val molt més que els dubtes de segon ordre i una nit de furgoneta. És la gran epopeia, les músiques ancestrals dels moviments de pedra, els àngels caiguts que canten dins elles i les llegendes de la mà dels segles dels segles. Càntics i “Ah, Maria!” de resina i romaní.
Avui, ha aparegut altre cop el gos de les neus llepant tot el que tenia a les mans. Érem a la caseta d’enlloc, cremant tinta i escalfant mitjons que, amb la rosada, s'havien tornat humits. He imaginat que érem llops i que dúiem al coll la pedra roja amb el primer alfabet. Però encara no teníem ales.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada