La llitera de fusta, altre cop. L’inexplicable perquè. Les lleganyes ressacoses d’alcohol, versos de nit al punt més alt i branques de xiprer. La mort, que s’amaga entre els hermosos geranis i ens glaça la mirada de la conversa que s’acaba. Tot repetit, tot repetit, tot repetit. La llitera de fusta, altre cop, però aquesta vegada el paisatge de la finestra dóna a una altra habitació, i encara hi ha la bossa dels grans magatzems que recorden coses.
La sang ha estat dolça. Si t’olores els dits potser encara la notes. Si et palpes la gola potser oblides la llum, el carrer, el forn de pa. Però és possible que tot plegat sigui un recurs fàcil. El camí sense traves, els ulls que es troben i ja saben de què va tot. El recorregut inconscient dels cossos que ja es coneixen d’afers anteriors. A vegades és fàstic, com el vòmit d’un vi picat que torna i que torna, i a vegades és perdre’t entre llençols tribals que et confonen amb l’habitació.
Omple de guix la cambra i dibuixa’m. Fes un petit esbòs de mi i tot es veurà més clar, els colors parlaran d’aquestes nits cícliques, fèrtils, paganes. Repetides, repetides, repetides.
La nit va ser un xiprer verge que udolava de plaer, com la immensitat de l’aigua salada.
Esplendit
ResponElimina