Horòscops malparits

Tan de bo les mirades que clava al carrer calessin foc. Avui havia de ser un gran dia, quan s’ha llevat el sol ho demanava a crits, però després s’han començat a obrir portes i lletres, records amagats i suposicions quasi encertades. Li fot ràbia que li regalin roses que fan olor però que siguin de mentida.

No vol ser res, només un tros de pintura blava i seca que salta de la fusta i es deixa endur pel vent. Segueix, des de l’ampit de la finestra els carrers, immòbils al pas del temps, i els trepitja amb la mirada fins on la vista fa que s’acabin. Sap que continuen, i té ganes de plorar. Es desfaria per no haver de pensar més en el joc de qui és qui. “Visca la senzillesa”, es diu. Però no tot és tan fàcil, tothom té cartes amagades i recursos on l’instint hi retorna sense esforç. Quin moment més gran d’incertesa i pedra picada: “no em segueixis les pistes, perquè tenia raó. No em regalis més pètals, que te’ls hauràs d’empassar gola avall.”

Ara és amant dels cavalls desbocats i la fúria que atura les paraules. Des d’aquella finestra, el que hi ha habitació endins pensa que a vegades és patrimoni dels bojos.

Té ganes de menjar cireres i que els tirants del vestit vermell li caiguin mentre llegeix o fa qualsevol cosa a la llum del dia. Banyar-se dins el radiant groc. “Tot arribarà, Aina Lluna”; va fins a la cuina a buscar un kiwi i evoca les tardes en què, ella i les seves cosines, assegudes al terra, feien collarets amb llavors de síndries.