Episodis perduts

Et sortia sang del nas i desviant la mirada vaig mirar-te les botes. Vam fer el vermut fent veure que no passava res, però jo no deixava de desitjar, rabiosament, que s’acabés la rentadora dels llençols foscos de la nit dels rampells i la pols de la pell. Unes ganes que neixen a les coves d’argila fresca i que al matí es converteixen en pedra picada. Mirant les rajoles apareixien peixets i mals de cap, em sentia òrfena de sentits i plors, germana de filferros invisibles i contes populars inventats per mi. Mirant el vol dels coloms, vaig pensar que la vida podia ser una sola llàgrima.

La tortuga del safareig encara no havia aparegut i la fulla d’enciam ja s’anava pansint. Com sabies tantes coses, bella Maria? Les bessones de l’estiu jugaven amb mi, i ens disfressàvem amb vestits de pintor i acròbata, pintàvem el terra amb guixos i mastegàvem puntes de garrofa. Algú, darrere la cortina de tires de plàstic ens vigilava i s’aguantava el plor. Aquella maleta, la de les disfresses, havia estat l’amiga inseparable per travessar fronteres i tornar amb les mans buides i els ulls cecs. Exilis que germinen dins els magatzems amb mobles que amaguen l’escopeta de la vida. Hi ha qui torna immortal de tants cops que desitja el tret del paradís. Els nostres somriures es reflectien als pots de vidre buits per a la confitura de préssec, i van guardar-nos veus i pors quan sonava el timbre i apareixia aquell home que havia estat a la presó per “ser massa sincer amb les seves conviccions”. De petits no entenem res. Va morir d’úlcera un mes d’agost i amb la por entre les ungles.

Apuntàvem amb els pinyols a un lloc concret de la paret i el suc d’albercoc ens cremava les mans. Alfons, on eres aquella tarda? On eres quan vaig demanar el desig? Ritus de pas incomplets, perquè la sang ja havia rajat. Conjurs mal lligats i espiadimonis trastocats pel raïm sucós que es desfà. Com respirava les lletres del teu nom, com espiava les teves passes invisibles!

Ara, anys després, ja sé fer lletra lligada i escric sobre els coixins episodis perduts. Encara no sóc tieta de ningú i he perdut algun sol pel camí. Encara sento el sotrac paternal del tractor i el pacte de l’aire amb la closca dels ametllons. Alfons, tants anys en blanc…tot cau dins el mateix volcà, tot és a la mateixa magnòlia. El micròfon diu veritats, recita i no tinguis por. Un dia tornarem a agafar la barca i recordarem la direcció dels mars. Remarem fins arribar a l’illa de les sargantanes blanques. Recordes? Allà hi ha la carta que et vaig escriure sobre el llegat platònic dels semidéus de foc.

Set i les dents

L’escorça on a sota hi guarda la clau és tota entollada. La clau té un tacte fred, com un tros de gel i, l’Aina l’ha escalfat prement fort la mà, mentre pensava en entrar a casa. Un cop dins, ha encès la llar de foc i s’ha quedat absent, contemplant les flames, que sempre duen veritats. De cop, pensa que odia les notícies que arriben tard, les bones noves que ja no encaixen dins les vides perquè el temps ha passat. Vol veure cremar converses d’un diumenge molt remot i els “tornar enrere” de la gent que pensa massa lentament. Tants tòpics i cendra de la consciència!

Amb la primavera, els llavis canvien la pell. Té a veure amb les flors acústiques de la nit, que han començat a mudar? És que les finestres han d’adquirir una nova veu? Endinsa’t dins el jardí xop, que pel matí en trauràs pètals perlejats de rou. Ja neix, ja neix la pell forta per cridar les vocals dels instints, les espines de la gola muda. Poc a poc, tot es converteix en pell aspre per empassar-se la sal, llavis de cuir i dalles d’or per a les celebracions, i ritus de pas urbans com sardines en llauna.

A la modista innocent no li agraden els de ciutat i somriu, sabent-se còmplice del pacte final que ha fet amb la vida. Ha donat llet i vida a mitja família, però ara s’imagina, amb moviments fràgils, el fil i l’agulla. Aina Lluna només vol donar-li la mà i dir-li que recorda els rentadors, anys enrere, i que tots naixem de la mateixa bassa. Som capgrossos incubats.

Somiant amb gossos

En algun moment de la nit va esclatar un plor d’esòfag. Tot es tenyí de color d’ambre i tardor foguera, i el cel escopí granotes i llibres desgastats. Vaig recordar la pluja al Canigó, la por d’uns llamps que perseguien petjades que havien estat nenúfars, aquells ocells negres que engolien el fred, i la boira que es menjava els versos. Aspre i lluent, pedra mullada, fum que s’escolava i dits congelats. Canals inquietants i dubtes d’espardenya. Poetes amb bastó i cantimplora. La visió del qui camina i ha llegit Verdaguer. Falcons lletraferits udolant partitures de música blava. Tot això, val molt més que els dubtes de segon ordre i una nit de furgoneta. És la gran epopeia, les músiques ancestrals dels moviments de pedra, els àngels caiguts que canten dins elles i les llegendes de la mà dels segles dels segles. Càntics i “Ah, Maria!” de resina i romaní.

Avui, ha aparegut altre cop el gos de les neus llepant tot el que tenia a les mans. Érem a la caseta d’enlloc, cremant tinta i escalfant mitjons que, amb la rosada, s'havien tornat humits. He imaginat que érem llops i que dúiem al coll la pedra roja amb el primer alfabet. Però encara no teníem ales.

La vida segons Joan Argenté

Era el temps de les pàl·lides fulles a prop de les sabates, moltes fulles i el llit de la riera ben brunyit per la brisa de Canyet. Riera amunt, pujava amb el sol xic de la tarda de novembre. No feia fred, encara. Era el temps d'una rara bellesa gratuïta, ben freqüent, certament, quasi diària. Portava una pesseta a la butxaca, regalada, tot sovint, per la tieta, i comprava, a mitja tarda, un gran llonguet amb molta sobrassada. Tot era diferent. No vull pas dir, però, que "abans tot era diferent i molt millor", com se sol dir, sinó, precisament, que era de franc.

Passaven les setmanes i les fulles nascudes queien després, completament perdudes i boniques, com si tot fos, exactament i sols, un tema per a un molt bell poema de l'Archibald Mac Leish.

Però la vida dels infants depèn només dels grans, tant si són fills de família, com d'hospici o d'Estat. És després, quan agafes la pròpia, que t'adones, per sempre, que et cals.

Joan Argenté, poeta, home i personatge

La nena que va descriure un monstre

T'ha llançat paraules dures que han acabat penjant de la llengua de la lluna. De forma bruixa, les mans dels dits han assenyalat allò que era: uns collarets encarcarats que et feien boles dins la pell.

Fa anys, vas cremar el perfum dels àngels pujant per un balcó. Anaves massa drogat, antidepressius de la mare i alguna pastilla d'agror de fetge.

Vas perdre les paraules i només en tenies divuit. A ella li ha tocat pagar el preu, i això que cada nit et recitava amb la ràbia de l'amor.

Ets sense ales,
un negre somriure.

Últims fotogrames

Un viatge fotogràfic a través dels records. S’estenen prats immensos coberts de neu i el color dels pins és tan fosc que sembla negre. En aquella foto estenia la mà, palpant la fredor. La teva gorra de llana, plena de cabells esbullats com les idees o el no saber. Parlaves d’una pel·lícula. No sé què en tinc, de tots aquests records, no sé què guardar-ne. Converses malaltes per una pell de mandarina. I la blancor silenciosa, observadora, pacient. Ja pots dir el nom del porc que ella no es mou. Com guardar les branques amables dels bons moments, les flors de primavera que han de venir...?

Que nou semblava tot fa un temps, il·lusions estellades que no tenen ni versos, que es confonen amb el caminar sorrenc. Un cor sec i eixut i un altre massa humit, amb massa sang: errònies simbiosis. Colzes trencats i mirades que no encaixen. Cecs? Teatre experimental, som massa bons actors i fem reciclatge. Llengües que punxen, rovells de ferro que s’encallen dins nostre, a la gola, a les mans...per no saber dir, per no saber parlar.

Aprendré a degustar les paraules i ja no callaré. Mai més.