Et sortia sang del nas i desviant la mirada vaig mirar-te les botes. Vam fer el vermut fent veure que no passava res, però jo no deixava de desitjar, rabiosament, que s’acabés la rentadora dels llençols foscos de la nit dels rampells i la pols de la pell. Unes ganes que neixen a les coves d’argila fresca i que al matí es converteixen en pedra picada. Mirant les rajoles apareixien peixets i mals de cap, em sentia òrfena de sentits i plors, germana de filferros invisibles i contes populars inventats per mi. Mirant el vol dels coloms, vaig pensar que la vida podia ser una sola llàgrima.
La tortuga del safareig encara no havia aparegut i la fulla d’enciam ja s’anava pansint. Com sabies tantes coses, bella Maria? Les bessones de l’estiu jugaven amb mi, i ens disfressàvem amb vestits de pintor i acròbata, pintàvem el terra amb guixos i mastegàvem puntes de garrofa. Algú, darrere la cortina de tires de plàstic ens vigilava i s’aguantava el plor. Aquella maleta, la de les disfresses, havia estat l’amiga inseparable per travessar fronteres i tornar amb les mans buides i els ulls cecs. Exilis que germinen dins els magatzems amb mobles que amaguen l’escopeta de la vida. Hi ha qui torna immortal de tants cops que desitja el tret del paradís. Els nostres somriures es reflectien als pots de vidre buits per a la confitura de préssec, i van guardar-nos veus i pors quan sonava el timbre i apareixia aquell home que havia estat a la presó per “ser massa sincer amb les seves conviccions”. De petits no entenem res. Va morir d’úlcera un mes d’agost i amb la por entre les ungles.
Apuntàvem amb els pinyols a un lloc concret de la paret i el suc d’albercoc ens cremava les mans. Alfons, on eres aquella tarda? On eres quan vaig demanar el desig? Ritus de pas incomplets, perquè la sang ja havia rajat. Conjurs mal lligats i espiadimonis trastocats pel raïm sucós que es desfà. Com respirava les lletres del teu nom, com espiava les teves passes invisibles!
Ara, anys després, ja sé fer lletra lligada i escric sobre els coixins episodis perduts. Encara no sóc tieta de ningú i he perdut algun sol pel camí. Encara sento el sotrac paternal del tractor i el pacte de l’aire amb la closca dels ametllons. Alfons, tants anys en blanc…tot cau dins el mateix volcà, tot és a la mateixa magnòlia. El micròfon diu veritats, recita i no tinguis por. Un dia tornarem a agafar la barca i recordarem la direcció dels mars. Remarem fins arribar a l’illa de les sargantanes blanques. Recordes? Allà hi ha la carta que et vaig escriure sobre el llegat platònic dels semidéus de foc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada