Homenatge fèrtil

Perquè vindrà la primavera

i serem rics de paraula.

Racó incendiat

Festival de les cabres mentre retallo caganers. Mira'm des de la barbeta, que et demanaré el que vulgui. Les fogueres de pi cremat i el pa amb vi i sucre encara existeixen. I corrandes; cantem, cantem, que sabem rimar. Les soles de plàstic tocant la pedra i la pell del texà que somriu a les flames. Guaita, com canvia tot. T'han tornat a créixer els cabells i ets de color taronja i nit. El ressò de la pandereta com una altra dimensió i els dits petits que s'entrecreuen.

Més pi, més roures. Deixem-ho tot cremar, deixem-ho tot passar, que la candelera ja no plora. Entrarem dins la psicodèlia i cantarem Antònia Font. El blau, el blau, el blau serà el rei de la festa, el roig i el verd també.

Guarda'm totes les pàgines que encara no he marcat perquè t'he de dir moltes coses. A les vuit del matí desfarem el gel del riu. I a sota el coixí una lluna, i les fogueres.

Cel rogent: pluja o vent

"I vaig pensar que jo era el petit pensament recargolat com la vinya que et rondava pel cap."

Cant d'oliveres

Contempla la flor artificial

i buida't la vida

alena fortament aire d'herba

i empassa't l'orgull

fins que tot quedi fosc.

Fets de deixalles i sang

regalem paraules inconscients

com perles blanques del camí.

Tot puja amunt

a la caseta que penja

d'una roca i les empremtes

dels dits marquen la història.

Per la nit menjàvem sardina

i els focs il·luminaven els nàufrags

dels carrers i els terrats.

Allò era un cor obert

la pols de les pedres

la claredat de les coses

i el perfil dels gossos que udolaven.

Tal vegada el llibre

tancat de l'estiu

la virginitat de la lluna

i quatre olives mortes.

Cant espiritual

Whisky, et demanam. Whisky! I tu,

senyor, ens dónes aigua. I, a més, ets

molt adorat per alcohòlics vius

que beuen brou perquè pertot fan aigua.

Whisky, vatuadell, et demanam.

Deixa'ns estar, de por i de medicina,

i, prest, desapareix d'un cop del món.

No et multipliquis més. No tinguis sexe

amb els al·lots perduts de matinda

ni amb les nenes que s'enyoren d'aires

càlids i sensuals, desconeguts.

Decanta't de la nostra llum. I prou aigua,

et demanam. Whisky, et demanam.

Fes que la terra es desfaci del cel

i arrabassa els dos ulls de viu en viu

als qui han perdut i menyspreen la terra.

Aquests són els qui et preguen la teva aigua.

Whisky, et demanam. Whisky! I tu,

senyor, ens dónes aigua. Beu-te-la tu.

Carles Rebassa

Menhirs de gel

Hivernarem. Amb el regust de quan no hi ha més a fer, de quan s'ha acabat lo bo i toca anar de negre. Com animalons, ens lleparem les ferides que durant mesos no han vist la llum, buscarem una cova a les palpentes, dormirem a recer i ens tornarem de fang amb la pluja. M'oferiràs sal per a veure't millor i guardarem la saliva de les paraules antigues.

No em clavis l'estella de l'ànima obscura, que m'estàs descobrint. No som més que grumolls de pell seca i paraules distants. Et dic que em segueixis els mots fins a arribar al cau. Hivernarem, i menjarem pedres. Per molt que et descalcis no agafaràs la lluna amb el peu.

Vindrà la llum

No, no és acumulant, sinó despullant.

Però tinc por de la nuesa, perquè

és la paraula final.


Clarice Lispector