La saliva tenia un regust estrany, de quan les coses s’han quedat a mitges, i el coixí, amb el qual havia intentat dormir tota la nit, tenia un posat malaltís i trencat. Havia aconseguit agafar el son quan el sol ja sortia, i els malsons eren pitjor que estar desperta donant voltes al llit. Anava trobant cabells que no eren seus per jardins trenats de llençols i no sabia què fer-ne. També volia ofegar paraules dins un riu però unes xarxes amb aranyes li paraven els peus. En una branca una serp, que la mirava perquè es pensava que era una poma roja a punt d’esclatar i la volia degustar, i després una peixera penjada d’una liana amb un colibrí a dins. Un escenari que recordava a un circ de les coses perdudes, dels assumptes pendents i dels camins no desvelats. Els ritus de pas no s’acabaven mai, i les pedres del riu cada cop eren més minses per a trepitjar-les. No hi havia cap fita que indiqués la direcció, ni cap granota que li digués: “ep! Per aquí”. Per això va decidir omplir-se les butxaques d’avellanes i alguna garrofa i encarar-se amb l’eterna tardor, tot buscant pistes, ensumant roques, seguint petjades de sargantanes i pardals, perseguint molles de pa sec i botons de camises. Finalment una olor intrusa en aquell bosc la va conduir cap enfora. Una àrea de servei, cabines de telèfons i benzina. Va anar directa a l’única persona que hi havia, però ho va deixar estar: no portava targeta de crèdit ni parlava japonès. Amb el cos compungit i banyat de mala llet es va despertar, s’aixecà del llit amb grans esforços i va decidir que esmorzaria un entrepà de pernil dolç i algun suc que tenia perdut per l’armari de la cuina.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada