Algun cop, havia vist com provava de parlar-la, la llengua, però no se'n sortia, ja no se'n sortia ningú. Si no fos per les lliçons de l'escola, on ensenyen a descuidar-la, ja ningú no es recodaria que aquella llengua havia existit per allà. La mare sabia dir "recony de burros" i "puta pixera", i alguna altra grolleria més, les últimes que s'havien murmurat, als tallers i als camps, quan ningú amb poder legal no podia escoltar.
(...)
La mare li havia contat com en els temps d'abans hi havia hagut gent per cuidar la llengua. Per la festa gran del poble, quan celebraven la fi dels óssos, hi havia qui n'aprofitava per ensenyar-la a qui ja no en sabia gaire, o gens. Entre got i got es teixien xarxes per salvar mots, recordar frases fetes i proverbis, imaginar paraules noves per designar els objectes nous que de tant en tant els arribaven. S'ho aprenien de memòria, tancant els ulls i repetint tan de pressa com podien el mot descuidat o mai sentit. Cada any els que ensenyaven eren menys i menys en sabien, cada any els que n'aprenien eren menys i n'aprenien menys. La mare, els dies que caminava d'una banda a l'altra de la cuina sense parar de mirar-se les sabatilles, despentinada de tan provar de pentinar-se amb els dits, deia: "Cada llengua és una casa, un mas amb corral i camps... Però nosaltres vivim al forat pudent... Tancats a la latrina perquè hem perdut la resta... I sem feliços quan ens deixen entrar al mas veí... Encara que hi portem la nostra pudor... I ens obliguin a netejar-nos les soles de les sabates...Quan ja no tindrem res, ni les parets del racó d'anar de ventre, haurem de continuar netejant-nos les soles...
El dia de l'ós
Joan-Lluís Lluís
