Fa un any gastaves un foc que m'encenia les parpelles i em convertia els ulls en cristalls lluents. Donar-te la mà tenia una màgia incalculable i caminava pel carrer ben plena d'aire fresc.
Ara, tinc la roba cansada dins d'un armari i, per molt que netegi les finestres, no aconsegueixo una mirada nítida com les d'abans. Què he de polir? Per on he de passar el paper de vidre de l'experiència? És difícil saber on trepitges si no saps on vols anar a parar. Penso en la paraula d'algun mestre antic i no em seveix de consol, perquè m'han robat les llàgrimes de la rosada.
És clar que hi havia expressions viscerals! Però me les vaig empassar totes i, les que em van quedar penjades dels llavis, les vaig escopir algun diumenge trist. El diumenge dels perduts, de les preguntes amb respostes de llibre d'autoajuda i semàfors en vermell.
Cau la nit. Jo escrivia "Febrer i el foc que gastes", i som a gener, però els déus no s'han deixat cap foc encès. Ara, lentament i amb el cap reposat, toca recollir les cendres.
Ara, tinc la roba cansada dins d'un armari i, per molt que netegi les finestres, no aconsegueixo una mirada nítida com les d'abans. Què he de polir? Per on he de passar el paper de vidre de l'experiència? És difícil saber on trepitges si no saps on vols anar a parar. Penso en la paraula d'algun mestre antic i no em seveix de consol, perquè m'han robat les llàgrimes de la rosada.
És clar que hi havia expressions viscerals! Però me les vaig empassar totes i, les que em van quedar penjades dels llavis, les vaig escopir algun diumenge trist. El diumenge dels perduts, de les preguntes amb respostes de llibre d'autoajuda i semàfors en vermell.
Cau la nit. Jo escrivia "Febrer i el foc que gastes", i som a gener, però els déus no s'han deixat cap foc encès. Ara, lentament i amb el cap reposat, toca recollir les cendres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada