Res de res

Valia més observar aquells papers plens de tinta que no deien res, deixar volar balcó avall les últimes molles de pa del sopar d’ahir i veure l’ampolla de vi mig plena, sempre per sobre de la ratlla dels petits oceans sentimentals que neixen dins el vidre. No preguntar-se res.

Caminar, amunt amunt, avall avall, girar, robar quatre mirades, fer creus a les parets despintades, estimar la fusta que mor a les portes, passejar les mans entre els testos dels balcons i acomiadar-se dels pètals que ja no ploren. No pensar en res.

Escriure a l’aire versos inevitables que fan bategar els llavis i el pit, que neixen de les llavors del que llançaves fa un moment a la brossa però que no, que ara et vesteixen els genolls i et fan brillar els colzes.

Dibuixa’m dos sols grocs a les galtes, que jo no en sé i tan sols puc cantar. Tinc fred als peus i la ràdio només parla en francès. La boira del cafè s’escampa mentre la bufanda roja m’encercla la veu i penso que cada cop parlem més de girafes que esperen el verd dels semàfors i de balenes de pedra que ja no canviaran les històries cansades que expliquen els rellotges de sorra.

Ens trobarem penjats dels arbres, despullant les branques i bevent-nos la saba pura, vestint-nos d’escorça d’alzina, recitant caragols a mitja tarda i ens espurnejaran les pestanyes. Sempre radiants. I no pensarem en res, hauran mort les frases en condicional i les preguntes de la vida.

Els cítrics d'avui

I aleshores resulta que no, que no és així, no, que no em creix re sinó que sóc jo, amb les meves mans i les meves ànimes, que ho estic construint, a base de feina i d'esforç i de paciència i de ràbia.
E. Casassas

Avui, 14 de setembre, últim bany d’estiu al tros. La calor avança, però morirà lentament al pas del capvespre. L’aigua ha agafat un ressol de color pruna que sembla un encanteri, i el cel rogenc té ganes de bramar fort, de treure infinit enllà tot allò que hem anat menjat al llarg dels últims mesos i que s’ha quedat entre el cor i l’esòfag. Com una foguera de camp, com un got d’absenta, crema per dins i en deixarà una marca d’estries i llenques de lluna mal assecades.

La tovallola s’arrapa al cos nu i contrasta amb les formigues que passegen pel costat, els peus frescos dansen dins l’aigua i condueixen petits remolins. La pedra d’on venim és allà dalt, blanca com una dent de llet, quadrada com la gàbia de les paraules que ens buiden. Tant de temps guardant mots, que me n’he fet una bufanda, un coixí i una trena llarguíssima, amiga de les algues.

Només faltava dir amor, contraure els dits, obrir els ulls com qui més, tornar vius els llavis, saltar els marges amb un cop de genolls, penjar-nos dels colzes, llepar el raïm, sobreviure als capolls dels cucs, esdevenir amb grans ales papallones roges a mitjanit. Poc abans de tot això, però, va morir la pols daurada que dúiem a les ungles, i mai més has tornat a estimar les tiges ni els ametllons tendres. Vas vomitar l’enyor.

Vaig freqüentar sovint el circ, udolant per les carreteres que conduïen fins a casa, i dalt dels elefants obedients plorava contra el cel. Em vas tallar la llengua, em vas embenar els ulls amb una cinta negra i les mans no podien ballar per les corrents humanes. Jo només volia un cor, un cor senzill que sabés estimar. Jo només volia un cor, un cor ple per regalar-te’l, i hauries estat persona.

Ara, a la presó dels teus dies feliços, ja no et faig visites. Utilitzo mocadors de roba i ja no sé què recordar: rosego passiflora i tomàquets amanits.

A les nits somio amb els miracles d’un desert on l’aigua brolla enmig de pells de taronja. Hi enfonso la mà, i el braç sencer, i veig com tot va passant sense dolor. Dic adéu al teatre de les fantasies, al drama dels set mars i a la flor de vainilla per a fregar-nos les pells. I marxo pel camí de Can Siurana, distreta, descalça, amb el vestit arromangat, i amb un préssec a la mà.

Pels carrers

És la nit més llarga

de l’any, la nit

que dura tres dies.

Converses mil·lenàries

beuen del mateix vas

mentre els llavis enganyen

mossegant les puntes dels dits.

La farigola bull solitària

enmig de camins d’ermites i espelmes;

l’aire fred torna les ànsies

als cors.

Les butxaques vénen buides

del mar, amb aromes

de sexe brut i net al mateix temps.

Tal vegada no entenguis

els teus viatges de notes cosides

als mapes de metro rebregats.

Però cinc-cents peus avall

hi ha qui canta des del balcó

per collir la oliva dels somnis,

el dàtil de l’amor,

l’alfàbrega apassionada,

i treure’t, una per una,

les perles atzabeja

del sucre vermell de l’estiu

que et neixen a les parpelles

després de l’orgasme

tridimensional.

Entre l'aspra llum del préssec

És dur el mar -deia-. Cal haver nascut descalç.

C. Pavese

Assumeixes com canvia

de pell la salamandra,

com les ombres del tombant

de les lletres ensenyen

que a sota les taques de quitrà,

s’hi amaguen resplendors i

escuma viva.

Tot això ho trobes un dia

tombant el carrer o somiant

un viatge bell, pensant

encara en qui.

Res és nou, tot gastat,

però la pols és dolça,

suau, i potser no ofereix

tanta resistència com

et penses.

Barreja oli de mar

amb sal d’estepa,

i tal vegada perds la

por anclada dels lligams

vells de corda.

Travessa el Belbo i deixa que la vista

llisqui enlaire:

seràs la pesca entre xarxes

que somia el nen descalç

des dels turons.

Eco

—Explica'm, tu, què és el sol. —El sol.

—Explica'm què és la lluna. —La lluna.

—I per què en Pere plora amb desconsol?

—Perquè en sa vida no ha tingut fortuna. —I

les muntanyes què són? I els estels?

—No són més que els estels i les muntanyes.

—I aquestes canyes? I aquestes arrels?

—Doncs no són més que això: arrels i canyes.

—I aquesta taula? I aquest balancí?

I aquestes mans que fan l'ombra xinesa?

Digues: i el món? I l'home?

—Heus aquí

l'última forma de la saviesa: Mira't a fons, afirma sempre el que és

i aprèn amb seny que no pots fer res més.

J. Brossa

A ciutat

…però un dia, en alta mar, com el dolor en una ferida, el meu record et punyirà i per estar una nit amb mi donaries tantes ànimes com tinguessis. Sóc tot el que es respira, mariner…

Mercè Rodoreda, Ada Liz

* * * *

Aina Lluna vol ser Ada Liz. Poder obrir finestres marines i meravelles per desfer-se entre cartes i mapes remots. Saps que el teu nom sempre l’ha sentit molt a prop? Ignores que als contes guardats en els calaixos de la memòria hi apareixes constantment. En més d’un episodi se t’entelaven les ulleres i duies el cognom de l’esbart de la plana. Tenies el crit breu i concís, sempre present en els moments de fugida, sempre constant en la distància que transcorre entre versos i muntanyes. Arribes ara, amb la bicicleta de fil i el posat de semidéu pescador que rebutja el temporal. Tens clar per què li parles? Amsterdam ja ha quedat lluny i els carrers de Terra Roja han fet morir els vells. Noves generacions hi caminen tot passant la mà per les parets polsegoses.

Les lletres que et proclamen són senzilles i tenen tres escales, només tres. No sé què hi fa que la teva petja desordeni els camins que Aina Lluna s’havia marcat. Han volgut germinar altre cop les llavors negres de les entranyes i tot plegat fa por. No enviïs més cartes, que els mocadors de roba s’acaben. Ada Liz rebutja el mariner d’ulls blaus i Aina Lluna se’l queda, li dóna veu i li canvia la mirada d’aigua clara per una de mel, que és la teva. Estreny fort els seus pensaments veient com tens la pell, de torrada, i sap que d’aquí poc, enmig de dubtes i cançons trenades, besaràs la seda i l’encís.

Ah, Maria...

-Ai!, l'astre que se'ns pon fou ben hermós!

Jacint Verdaguer, Canigó

Una de les roses que coronava el teu nom l’he guardat dins l’armari. Has conegut la vida sense asfalt, camps a través, embrutant-te el fons de les ungles de terra i oli cru. La vida s’acaba, els pètals cauen, l’essència es marceix, i t’has perdut en uns llençols brodats per puntaires de contes antics. Eres llunyana, valenta i dolça, com la cambra fosca on la persiana és a mig caure. Modista de seda, t’emportes amb tu les sàvies paraules que ja no sabrem. Mai ens vas dir el secret per fer viure els esqueixos més bells que plantaves, ni la cançó d’orquestra que sempre volies ballar de jove.

T’hem plorat i de sobte ens ha crescut la pell més forta. La primera pluja sense tu ja ha passat. Asseco flors, moltes flors, i penso en l’aigua de colònia i els colors de la pruna. Àngels i tovallons, petxines i gerros de vidre. El teu llegat de remeis i arrels al safareig. Terra enllà, les passes s’han tornat buides perquè coneixíem el final de les històries. Escenaris buits. Si t’asseus sota el portal encara pots sentir com es desfà, com cau i cau la sorra quan ningú l’escolta.

Has mort amb l’ermita a dins, i ara el poble ha quedat orfe. Durem al ventre la llavor del teu nom i perpetuarem aquest estany de capgrossos. Tenim la veu alta, com la mirada que t’invoca. Les hermoses cançons que van néixer als rentadors, les històries de quan cosies i els matins nítids amb pa torrat i melmelada els duré trenats als cabells, cargolats i rojos, que un dia vas trobar tan bonics.