dimecres, 18 de maig de 2011

A ciutat



…però un dia, en alta mar, com el dolor en una ferida, el meu record et punyirà i per estar una nit amb mi donaries tantes ànimes com tinguessis. Sóc tot el que es respira, mariner…

Mercè Rodoreda, Ada Liz


* * * *

Aina Lluna vol ser Ada Liz. Poder obrir finestres marines i meravelles per desfer-se entre cartes i mapes remots. Saps que el teu nom sempre l’ha sentit molt a prop? Ignores que als contes guardats en els calaixos de la memòria hi apareixes constantment. En més d’un episodi se t’entelaven les ulleres i duies el cognom de l’esbart de la plana. Tenies el crit breu i concís, sempre present en els moments de fugida, sempre constant en la distància que transcorre entre versos i muntanyes. Arribes ara, amb la bicicleta de fil i el posat de semidéu pescador que rebutja el temporal. Tens clar per què li parles? Amsterdam ja ha quedat lluny i els carrers de Terra Roja han fet morir els vells. Noves generacions hi caminen tot passant la mà per les parets polsegoses.

Les lletres que et proclamen són senzilles i tenen tres escales, només tres. No sé què hi fa que la teva petja desordeni els camins que Aina Lluna s’havia marcat. Han volgut germinar altre cop les llavors negres de les entranyes i tot plegat fa por. No enviïs més cartes, que els mocadors de roba s’acaben. Ada Liz rebutja el mariner d’ulls blaus i Aina Lluna se’l queda, li dóna veu i li canvia la mirada d’aigua clara per una de mel, que és la teva. Estreny fort els seus pensaments veient com tens la pell, de torrada, i sap que d’aquí poc, enmig de dubtes i cançons trenades, besaràs la seda i l’encís.


2 comentaris: