dimarts, 27 d’octubre del 2009


Als meus contes se t'entelaven les ulleres...

dimecres, 21 d’octubre del 2009

Consells de vida


Les castanyes bordes s’amaguen en grans congeladors, perdudes com una ànima al pol nord. Paper de plata de sardina, i mocs a la gola que ho diuen tot; el que no pots dir tu, que tens les orelles tapades per cera de consells de vida i te la trauries per fer llunes i fogueres. Hi havia un coixí que explicava contes, just fa un any, quan intentava espiar el que feies i endevinar què hi duies a les butxaques de la jaqueta, i de qui era aquella capelina amb homes simpàtics anglesos. Vaig descobrir noms de valls compostos i de deserts, i vaig decidir anar-me’n al Pirineu de Baix, quines coses. Les flors de Bach eren les postres més habituals i l’estufa va decidir no moure’s dels meus peus. Observant el color dels texans i apagant el mòbil aviat per si les mosques, em tancava a escriure al tros. Ara volen invisibles missatges estratègics on no hi figuren terrasses d’octubre, perquè els mosquits han mort fins l’any que ve, i la música del metro és més amable, encara que et roben el moneder igual, ni que portis vint cèntims. La nena damunt d’un peix, i el peix que vol ser balena, la balena convertir-se en aigua, i l’aigua en glaç impenetrable per abrigar la castanyeta borda mig oberta. Les paraules seran clares quan cremi la farigola. Flors d’espart i silencis de cristall. Enyoraré la cançó de la nit.

divendres, 16 d’octubre del 2009

Company d'habitació



Era octubre. Ho és encara.

Vares entrar a la cambra viva de parets,

repintada de cartells, de postals de romànic,

d'algun cartó salvatge,

raspat i no figuratiu, estrictament jueu.


Venies de viure. Aquell estiu,

no hi havia fet bon temps.

La teva maleta de cuiro marró

estava una mica malmenada pel tren,

d'anar en tercera a qualsevol hora de la setmana.

La maleta es deia com tu, però en una tarja,

i duia la teva roba lluent de repetir cursos

i els mocadors de dir adéu als qui se'n van...


Només em vares dir com et deien,

perquè tu mateix, amb les ulleres tan fondes,

no et deies res. "No t'esveris, si em veus arribar tard,

jo sóc un gat de nit."


I ja es veia. Però vares deixar

els calaixos tan endreçats, sobretot el de l'esparadrap,

el tub d'Optalidon, la Mercromina,

la capsa de gomes marca Turcois,

el sabó Lux, el tub de Colgate,

les ulleres de sol de només posar-te segons quins matins,

que et vaig veure estrictament bon noi,

amb els deu manaments i la família a seixanta quilòmetres

del teu carnet de necessitat.


De matinada, quan la persiana

ratllava el catre buit, el teu,

la teva cara, com llançada pel mar, apareixia.

De tristor em ratllava.


A poc a poc, quasi com un núvol que passa,

anaves cap a la finestra emblavada:

enfront, movien, entre la fina boira,

els verds pollancres les fulles.


Tu, com una tardor del maig,

et treies la roba. L'americana,

el jersei gris i, sota el pantalon

plegat pels trencs, l'eslip de niló,

que tu mateix et rentaves, romanien,

com en temps del col•legi de la Bonanova, ordenats

a la cadira que mai no acostaves

a la taula.


I, una matinada de juny,

a les cinc de les primeres motos,

tornaves trompa, amb els cabells salabrosos

d'haver nedat,

amb els ulls petits, llunyans, lluents,

i una mica de sorra pel niqui,

aquell de ratlles negres i blanques,

que t'era una mica estret i semblava de nena.


Acotant el cap de no estudiar,

et vares treure el pantalon,

"amb unes del Bar Estudiantil hem anat a Castelldefels".

I, en el silenci

de jo no respondre i de, a tu, saber-te greu,

et tragueres una petxina que duies al butxacó,

quasi vermella, aromàtica de marisc, humida,

"et duc això".


En el teu gest, fresc i marítim com un brot de pi,

que tu no senties ben bé per mor del temporal de la ginebra,

vaig veure que eres innocent, almenys tant com marejat,

perquè creies de debò que la salvació d'un noi

pot caber, al primer cant del gall, dintre una petxina.



Blai Bonet

divendres, 9 d’octubre del 2009

Per dir alguna cosa...



















Ha volgut deixar-li una nota a la porta però immediatament ha pensat que no l’entendria. “Tant se val”, s’ha dit, ha tornat a obrir el paraigua i ha baixat les escales. L’asfalt calent i mullat li ha entrat dins del nas com si fos colònia, i ha començat a caminar carrer amunt. Silenci en la nit color pedra, cargols que desperten, papereres brillants i fulles radiactives. Les finestres tenen llum i cortines, i espia als qui hi ha a dins, alguns encara sopen. Recolzant-se a una paret es posa a fer càlculs cronològics de fets que parlen de finestres despintades i blaves, i pètals blancs que assassinaven amb la mirada. Recordes? La lluna a punt d’esclatar perquè la tija punxava, però el bàlsam d’aiguardent va guarir-ho tot.

Gola avall encara hi troba nusos on hi habiten les paraules més malparides, vísceres de metall, i papers plens de versos estripats. Vertigen davant del balcó, el salt agut de les valls i coves troglodítiques amb la porta de fusta. Vet aquí quin panorama, perquè a casa s’ha acabat el colacau i la llet sola no té gust de res. Demà sargantanes al sol i fitxes de parxís, i no em regalis flors, sisplau, que m’agrada massa i les asseco totes per tatuar-me-les als canells. Avorts literaris, signatures de pega i vergonya, terrasses d’octubre. Escolta hermosura, que si no tinc temps per pensar, tampoc en tindré per quedar. Que vagi bé el cine.