divendres, 9 d’octubre de 2009

Per dir alguna cosa...



















Ha volgut deixar-li una nota a la porta però immediatament ha pensat que no l’entendria. “Tant se val”, s’ha dit, ha tornat a obrir el paraigua i ha baixat les escales. L’asfalt calent i mullat li ha entrat dins del nas com si fos colònia, i ha començat a caminar carrer amunt. Silenci en la nit color pedra, cargols que desperten, papereres brillants i fulles radiactives. Les finestres tenen llum i cortines, i espia als qui hi ha a dins, alguns encara sopen. Recolzant-se a una paret es posa a fer càlculs cronològics de fets que parlen de finestres despintades i blaves, i pètals blancs que assassinaven amb la mirada. Recordes? La lluna a punt d’esclatar perquè la tija punxava, però el bàlsam d’aiguardent va guarir-ho tot.

Gola avall encara hi troba nusos on hi habiten les paraules més malparides, vísceres de metall, i papers plens de versos estripats. Vertigen davant del balcó, el salt agut de les valls i coves troglodítiques amb la porta de fusta. Vet aquí quin panorama, perquè a casa s’ha acabat el colacau i la llet sola no té gust de res. Demà sargantanes al sol i fitxes de parxís, i no em regalis flors, sisplau, que m’agrada massa i les asseco totes per tatuar-me-les als canells. Avorts literaris, signatures de pega i vergonya, terrasses d’octubre. Escolta hermosura, que si no tinc temps per pensar, tampoc en tindré per quedar. Que vagi bé el cine.

Cap comentari:

Publica un comentari