divendres, 16 d’octubre de 2009

Company d'habitació



Era octubre. Ho és encara.

Vares entrar a la cambra viva de parets,

repintada de cartells, de postals de romànic,

d'algun cartó salvatge,

raspat i no figuratiu, estrictament jueu.


Venies de viure. Aquell estiu,

no hi havia fet bon temps.

La teva maleta de cuiro marró

estava una mica malmenada pel tren,

d'anar en tercera a qualsevol hora de la setmana.

La maleta es deia com tu, però en una tarja,

i duia la teva roba lluent de repetir cursos

i els mocadors de dir adéu als qui se'n van...


Només em vares dir com et deien,

perquè tu mateix, amb les ulleres tan fondes,

no et deies res. "No t'esveris, si em veus arribar tard,

jo sóc un gat de nit."


I ja es veia. Però vares deixar

els calaixos tan endreçats, sobretot el de l'esparadrap,

el tub d'Optalidon, la Mercromina,

la capsa de gomes marca Turcois,

el sabó Lux, el tub de Colgate,

les ulleres de sol de només posar-te segons quins matins,

que et vaig veure estrictament bon noi,

amb els deu manaments i la família a seixanta quilòmetres

del teu carnet de necessitat.


De matinada, quan la persiana

ratllava el catre buit, el teu,

la teva cara, com llançada pel mar, apareixia.

De tristor em ratllava.


A poc a poc, quasi com un núvol que passa,

anaves cap a la finestra emblavada:

enfront, movien, entre la fina boira,

els verds pollancres les fulles.


Tu, com una tardor del maig,

et treies la roba. L'americana,

el jersei gris i, sota el pantalon

plegat pels trencs, l'eslip de niló,

que tu mateix et rentaves, romanien,

com en temps del col•legi de la Bonanova, ordenats

a la cadira que mai no acostaves

a la taula.


I, una matinada de juny,

a les cinc de les primeres motos,

tornaves trompa, amb els cabells salabrosos

d'haver nedat,

amb els ulls petits, llunyans, lluents,

i una mica de sorra pel niqui,

aquell de ratlles negres i blanques,

que t'era una mica estret i semblava de nena.


Acotant el cap de no estudiar,

et vares treure el pantalon,

"amb unes del Bar Estudiantil hem anat a Castelldefels".

I, en el silenci

de jo no respondre i de, a tu, saber-te greu,

et tragueres una petxina que duies al butxacó,

quasi vermella, aromàtica de marisc, humida,

"et duc això".


En el teu gest, fresc i marítim com un brot de pi,

que tu no senties ben bé per mor del temporal de la ginebra,

vaig veure que eres innocent, almenys tant com marejat,

perquè creies de debò que la salvació d'un noi

pot caber, al primer cant del gall, dintre una petxina.



Blai Bonet

1 comentari: