Mala arrel

Clausura’t dins el temps, que ningú pugui més que tu; dalla l’alba perquè no hi hagi lluna i els insectes rabiosos no tinguin sang.
Els finals de les històries me’ls conec a les palpentes i em toquen la moral. No estem nets per dins quasi mai. No vull horòscops ni oracles, simplements que el gel del riu vagi desfent-se entre l’herba. Que rodolin els còdols i es barregin amb espigues de l’estiu, i els nervis sembrin roselles i tot sigui essència daurada que emmarca la vida.

No hi haurà dreceres, que pararem a cada pas per fer rodar la palla i xiular amb papers.

Canigó al fons de l’imaginari. L’homenatge perfecte. Episodis mitificats. I temuts.

Setmana Santa?

Homenatge immens

"La signatura"

Perejaume

Un diumenge qualsevol

La llitera de fusta, altre cop. L’inexplicable perquè. Les lleganyes ressacoses d’alcohol, versos de nit al punt més alt i branques de xiprer. La mort, que s’amaga entre els hermosos geranis i ens glaça la mirada de la conversa que s’acaba. Tot repetit, tot repetit, tot repetit. La llitera de fusta, altre cop, però aquesta vegada el paisatge de la finestra dóna a una altra habitació, i encara hi ha la bossa dels grans magatzems que recorden coses.

La sang ha estat dolça. Si t’olores els dits potser encara la notes. Si et palpes la gola potser oblides la llum, el carrer, el forn de pa. Però és possible que tot plegat sigui un recurs fàcil. El camí sense traves, els ulls que es troben i ja saben de què va tot. El recorregut inconscient dels cossos que ja es coneixen d’afers anteriors. A vegades és fàstic, com el vòmit d’un vi picat que torna i que torna, i a vegades és perdre’t entre llençols tribals que et confonen amb l’habitació.

Omple de guix la cambra i dibuixa’m. Fes un petit esbòs de mi i tot es veurà més clar, els colors parlaran d’aquestes nits cícliques, fèrtils, paganes. Repetides, repetides, repetides.

La nit va ser un xiprer verge que udolava de plaer, com la immensitat de l’aigua salada.