La vida en conserva

El desencant general mira
per la finestra. De lluny,
la fàbrica dels versos

desangelats.

Ja ho he dit tot, vomitant
a les nits la paciència
dels dies, escrivint sobre els
murs la merda que trepitgem.

Els arbres muts aguanten,
despullats, impúdics, i amaguen
les arrels dintre el cor de la terra.

Jo els he robat les fulles,
els branquillons, tot a la
foguera... i no he cantat més,
que la veu surt trista.

Queda enterrat el desig
de primavera entre les llambordes
antigues, plenes de sol.

Queden tallades les mans
per agafar-se als dies, i
poder palpar a cegues
les pells de l'hivern.

És ara, a través d'aquests
horitzons rectes i prims,
quan m'adono que la cambra
s'ha omplert de borrissol.

Cap a altres indrets

Em semblarà cosir plors
entre fils de balenes,
abraçar l'atzar,
que ja no torna,
estimar per primer cop
la tremolor dels dits,
no voler menjar el pa
de sorra dels ancestres.

Beuré dels cactus blaus
com la nit gelada
i escoltaré el so solitari
de les cordes del misteri
que dansen.

Ja no cremaré les fulles
de les veus, que donaran
la volta i tornaran salades.
Potser aprendré què volen dir
els anys i els ulls bruixots
del silenci de les roques.

Em quedaré dempeus, que
em netegi aquest aire
d'un altre món, mentre
la lloba dóna llet als més petits
i no hi ha lloc per a la por dels
traginers ni les feres d'ales
incendiàries.

Rere cartes sense nom

L’ullastre queda ancorat dins les venes, com la pols de la mimosa en primavera desvirgada. Ens ha escoltat la roca més alta de la silueta muntanyosa i fosca, i el vent s’ha endut la humitat de les mans mullades. No em queda més que un vestit esparracat que ja no em sé cosir, perquè el temps fa oblidar; i no guardo més que unes passes orfes que no troben el camí de cavall i que es guien a les palpentes d’una remor salada. La mort, la duc guardada en una capsa, i li tiro pedretes cada cop que hi passo per davant: “ah, Maria”. I així quedem en paus. És llavors quan creixen les llavors, quan les ales dels insectes s’estarrufen per arribar a la mel i a la pols de tot allò que resta flotant enlaire, de tot allò que xuclo llengua enllà. Sóc colibrí i farigola alhora. Sóc l’escarabat daurat i el tros de les aulives. Sóc la corda més tensa del llagut i la llum que cau perquè l’aigua negra ja guanya.

Digue’m què en queda, de les cares translúcides del dau, què vol dir que el cafè ja és fred, què són aquests llençols blancs tacats de sang que només veus tu. Canta’m, sisplau, per què no vas cremar els secrets amagats dins la pastera, entre receptes de cuina i factures fetes a mà. Què em deixes de llegat vital, a part d’aquells cargolins simpàtics que em caben entre els dits i hi jugo, mentre rellisquen enmig de música atàvica i suro. Que quan me’ls passo per les parpelles esteses, em fan pensar que els nostres peus eren de nacre, ballarina impecable.

Com m'agrada

Com m'agrada escriure en una llengua

que diuen que es mor.
Quina sensació de pau i alleujament,
portar-la de baixada cap als aiguaneixos,
l'obaga, l'entrecuix, la santa dona
de les primeres clarors.

S'obria el sexe i jo obria els ulls
i vaig llegir, per les parets sagnants,
això: parlaré!
I ara dic, ara que ho sé tot
de l'amor i dels lladres,
com més fonda la mort, més endins la terra!

Màrius Sampere (La taula i les estrelles)