In Memoriam

Sempre viu, perquè el teu titànic llegat no s'acabarà mai.

Gràcies.

Hansel i Gretel

El vent àrid cap endavant amb el regust del raïm de l'estiu. Hi ha massa plaer per no quedar inconscient quan els dits s'entrecreuen. Butxaques foradades per anar perdent la sorra fina que ens envolta i recobrir de sal densa els cossos que rodolen. Les pells fan remolins. L'olor del més enllà la duc guardada al melic i em desfaig quan hi penso.

-En què penses?

-En res.

Però et diria que em menjo les roses a queixalades perquè em vull tornar dolça com el préssec i fer trontollar tones de terra i beure'm la sang que surt pertot. Elegies, mitologies...perfums d'infància. Mirar la tele amb un tall de síndria a la mà i el ventilador de cara. Però no puc evocar res més, res més, no puc, no puc, no puc. Duc massa energia sota el ventre. Treume-la; fes-me pessigolles.

Llàgrimes d'ambre acompanyen el descens de Dafne.

Pell i deixalles per vestit.

Avui sí que tinc por de

la nuesa.

Cambra del tedi

Des del sofà, el got de ratafia es va buidant. “Fot-li fort, que no té amo!”, li ve al cap; li sembla que l’ha tret de Dublin Carrol, però no n’està segura. Potser si l’hagués anat a veure se’n recordaria, però com que va pensar en anar-hi l’últim dia que la feien, es va quedar sense entrada. Era la Sala Beckett? Mmm…podria ser.
Per la ràdio no fan més que posar música de cabaret i tot el pis agafa un color porpra com de flor que es marceix amb l’arribada del vespre.

L’estat en què es troba és decadent, cada segon que passa es fon més entre el vellut, cada sospir que fa el cap se li enganxa més als coixins. Diria tantes bajanades en veu alta que encara que ningú l’escolti prefereix callar, i juga amb les claus de casa. Les fa dringar: aixeca una cama, acosta el peu esquerre cap a ella i s’enganxa les claus al dit gros. Torna a aixecar –tota atlètica- la cama, la sacseja suaument i el dringar ressona per tot el pis. Avorriment diví. No li faria res tenir en Baudelaire davant i fondre’s en paraules fosques mentre parlen del tedi de no voler fer res. Quan se’n cansés, el faria fora. S’ho imagina i riu.

Se sent olor a cafè gastat, tassa buida. Es troba tan aïllada de tot que li agafa fàstig. Sona el telèfon, però no el vol agafar. Potser és ell, i només té ganes de dir-li barbaritats. A més, no vol cometre cap assassinat verbal; pensa que és massa bona.

S’aixeca amb les claus encara al peu i intenta caminar. Coixeja. S’adona que hi ha llum a la finestra del davant però tant li fa, segurament que els veïns ja l’han enxampada en situacions més compromeses. Aconsegueix arribar a la cambra de bany amb les claus al peu i se les treu. Es mira al mirall: ha estat una bona elecció això de tallar-se el cabell curt. Se’l pentina una mica i es mira els pits: li agraden. Avui és un dia d’aquells que si sortís es posaria una samarreta escotada i somriuria amb ganes, amb ganes de fer petons amb gust a llimona i gin-tònic, però avui no trepitjarà el carrer.

Restarà a casa estripant cartes velles i preguntant-se per què arrosseguem pedaços de passat anem allà on anem. Per què quan estem nets coneixem a algú la vida del qual sembla la bíblia? S’atura. De debò li preocupa tot allò? Pensa en ell o en la humanitat en general i els grans traumes sentimentals? Vol evitar respondre’s, la ratafia li ha fet rodar el cap. No en té ni idea, i prefereix pensar en les coses que ha de comprar demà com per exemple cafè, unes partitures i fil vermell. Ah, i sabó per al cos, a veure si en troba de coco.

El telèfon torna a sonar. És ell, segur. L’engegaria a la merda. Ara es posa les claus a l’altre peu i es dirigeix fins al sofà. S’estira, badalla, i el telèfon torna a molestar-la. Que pesat. I sent com s’obre la porta de l’ascensor. És l’inquilí del costat, està prou bé. Té un aire agitanat que sempre li ha agradat, encara que només s’han dit “hola”, “adéu” i “que no funciona l’ascensor?”. Observa un moment el seu pis. Li agrada. Però potser avui no vol estar sola. Sent una força màgica –de la ratafia- que l’aixeca, encara coixa, i va corrents a l’habitació. “Texans, samarreta, tan és, no m’arreglo, perquè només vaig a demanr-li si té una cervesa”. Abans de marxar es queda mirant la ratafia: “Fot-li fort, que no té amo!” i fot un bon sant hilari. Millor que una cervesa, al veí, li demanarà si li pot treure les claus del peu.

Horòscops malparits

Tan de bo les mirades que clava al carrer calessin foc. Avui havia de ser un gran dia, quan s’ha llevat el sol ho demanava a crits, però després s’han començat a obrir portes i lletres, records amagats i suposicions quasi encertades. Li fot ràbia que li regalin roses que fan olor però que siguin de mentida.

No vol ser res, només un tros de pintura blava i seca que salta de la fusta i es deixa endur pel vent. Segueix, des de l’ampit de la finestra els carrers, immòbils al pas del temps, i els trepitja amb la mirada fins on la vista fa que s’acabin. Sap que continuen, i té ganes de plorar. Es desfaria per no haver de pensar més en el joc de qui és qui. “Visca la senzillesa”, es diu. Però no tot és tan fàcil, tothom té cartes amagades i recursos on l’instint hi retorna sense esforç. Quin moment més gran d’incertesa i pedra picada: “no em segueixis les pistes, perquè tenia raó. No em regalis més pètals, que te’ls hauràs d’empassar gola avall.”

Ara és amant dels cavalls desbocats i la fúria que atura les paraules. Des d’aquella finestra, el que hi ha habitació endins pensa que a vegades és patrimonio dels bojos.

Té ganes de menjar cireres i que els tirants del vestit vermell li caiguin mentre llegeix o fa qualsevol cosa a la llum del dia. Banyar-se dins el radiant groc. “Tot arribarà, Aina Lluna”; va fins a la cuina a buscar un kiwi i evoca les tardes en què, ella i les seves cosines, assegudes al terra feien collarets amb llavors de síndries.

Mala arrel

Clausura’t dins el temps, que ningú pugui més que tu; dalla l’alba perquè no hi hagi lluna i els insectes rabiosos no tinguin sang.
Els finals de les històries me’ls conec a les palpentes i em toquen la moral. No estem nets per dins quasi mai. No vull horòscops ni oracles, simplements que el gel del riu vagi desfent-se entre l’herba. Que rodolin els còdols i es barregin amb espigues de l’estiu, i els nervis sembrin roselles i tot sigui essència daurada que emmarca la vida.

No hi haurà dreceres, que pararem a cada pas per fer rodar la palla i xiular amb papers.

Canigó al fons de l’imaginari. L’homenatge perfecte. Episodis mitificats. I temuts.

Setmana Santa?