Vet-ho aquí

M'agradaven molt els escombriaires, i sempre deia que volia ser-ne. Suposo que era perquè es passaven el matí dalt d'un carro de fusta verda, preciós, amb obertures articulades, i amb cavalls. A casa els feia molta gràcia que jo digués que volia ser escombriaire, de manera que vaig optar per una altra vocació que no els en fes tanta.

Quim Monzó

Seqüeles d'una nit sense cine

La saliva tenia un regust estrany, de quan les coses s’han quedat a mitges, i el coixí, amb el qual havia intentat dormir tota la nit, tenia un posat malaltís i trencat. Havia aconseguit agafar el son quan el sol ja sortia, i els malsons eren pitjor que estar desperta donant voltes al llit. Anava trobant cabells que no eren seus per jardins trenats de llençols i no sabia què fer-ne. També volia ofegar paraules dins un riu però unes xarxes amb aranyes li paraven els peus. En una branca una serp, que la mirava perquè es pensava que era una poma roja a punt d’esclatar i la volia degustar, i després una peixera penjada d’una liana amb un colibrí a dins. Un escenari que recordava a un circ de les coses perdudes, dels assumptes pendents i dels camins no desvelats. Els ritus de pas no s’acabaven mai, i les pedres del riu cada cop eren més minses per a trepitjar-les. No hi havia cap fita que indiqués la direcció, ni cap granota que li digués: “ep! Per aquí”. Per això va decidir omplir-se les butxaques d’avellanes i alguna garrofa i encarar-se amb l’eterna tardor, tot buscant pistes, ensumant roques, seguint petjades de sargantanes i pardals, perseguint molles de pa sec i botons de camises. Finalment una olor intrusa en aquell bosc la va conduir cap enfora. Una àrea de servei, cabines de telèfons i benzina. Va anar directa a l’única persona que hi havia, però ho va deixar estar: no portava targeta de crèdit ni parlava japonès. Amb el cos compungit i banyat de mala llet es va despertar, s’aixecà del llit amb grans esforços i va decidir que esmorzaria un entrepà de pernil dolç i algun suc que tenia perdut per l’armari.

Abans de tot

He descobert un cafè on la connexió a internet és infinita. Mirant per la finestra del bar, ha passat una riuada de nens i una petita m’ha saludat efusivament. He fet memòria i he recordat que aquest estiu ens vam passar més d’un dia juntes a la platja fent-nos tatuatges de petxines, pedretes i sorra. Les onades ens els esborraven i hi havia algun plor pel mig que s’acabava preguntant-li quin gelat volia. Ens hem llençat petons amb les mans i quatre ganyotes de pallasso, però hi havia el vidre entremig. Quins records, sembla que hagi passat una eternitat i només han estat uns mesos. També m’he de saber acomiadar d’ella perquè ja no ens lliga res. Aquest dia tan calorós només ha fet que accentuar olors que tenia oblidades, i a la taula del costat s’han demanat gambes a les cinc de la tarda, realment cadascú fa la seva.

En cap moment he pensat en propòsits per cap d’any perquè prou feina hi ha en ser una mica ordenada amb papers, factures i calaixos sentimentals. Si això ho portes bé perquè demanar més...

Els del costat s’acaben les gambes, paguen i se’n van. Han deixat un cap de gamba de tal manera sobre el plat que no para de mirar-me i em comença a donar mal rotllo. Em vénen al cap títols de pel·lícula barata tipus la gamba assassina o semblants, d’aquelles que pots comprar a l’opencor per tres euros.

Sense cap pla per avui, plego les coses i marxo. Em perdo pels carrerons on no hi ha gaire gent i agraeixo que avui no plogui perquè sinó els paraigües xoquen i algun dia deixaré a algú borni. La tarda promet camins plans i pocs núvols i més d’un cop m’entrebanco amb els trossos mal asfaltats perquè vaig pensant en tatuatges, onades i sorra fina. Això és l’excusa. Records mal morts de l’estiu que les fulles roges no han sabut ofegar. Gens innocent, tot plegat, i de cop noto com una escalfor, que és llavor de ràbia, em va pujant pels peus.

"Serà un moment molt curt. És un

moment, i ja s’esquinça, com la seda

marcida, que tapissa un sofà vell.

No pots perdre’t-hi més."

FERRATER, G.

Tropells de sang i poeta

Les meves pel·lícules són plenes de silencis. Flors blanques molts petites que es perden entre la gespa i les mans fredes, fredes, de tant no dir-se res. No sé fins a quin punt la cafeïna ajuda o altera els processos de la ment, però no hi ha manera de recolzar l'esquena enlloc.
Assagem cants corals perquè tot passi més ràpid, tenyim-nos els cabells d'aire terrós. El gel ho ha absorbit tot, les paraules, el temps, les setmanes, les veus que parlen de la llum i la pols de les teules. Telèfons desèrtics que no serveixen per a res i avui em posaré a comptar els dies. El cel és com un mocador de cotó gastat, perdut, dins el calaix de la padrina. I tot passa lent.
Ja poso la creu als dies, el guix per la post de cosir...No entendràs res, oi? I no cal, perquè la bústia és buida. Tant se val, que ja hi ha fusta i estelles pertot, i algun gorg gelat que pot més que els ossos.

I mira, allà davant, acaba de caure el pont de mots que vam travessar un dia, no recordo quin. S'ha fet miques. Ai, que bonic.

Als meus contes se t'entelaven les ulleres...

Consells de vida

Les castanyes bordes s’amaguen en grans congeladors, perdudes com una ànima al pol nord. Paper de plata de sardina, i mocs a la gola que ho diuen tot; el que no pots dir tu, que tens les orelles tapades per cera de consells de vida i te la trauries per fer llunes i fogueres. Hi havia un coixí que explicava contes, just fa un any, quan intentava espiar el que feies i endevinar què hi duies a les butxaques de la jaqueta, i de qui era aquella capelina amb homes simpàtics anglesos. Vaig descobrir noms de valls compostos i de deserts, i vaig decidir anar-me’n al Pirineu de Baix, quines coses. Les flors de Bach eren les postres més habituals i l’estufa va decidir no moure’s dels meus peus. Observant el color dels texans i apagant el mòbil aviat per si les mosques, em tancava a escriure al tros. Ara volen invisibles missatges estratègics on no hi figuren terrasses d’octubre, perquè els mosquits han mort fins l’any que ve, i la música del metro és més amable, encara que et roben el moneder igual, ni que portis vint cèntims. La nena damunt d’un peix, i el peix que vol ser balena, la balena convertir-se en aigua, i l’aigua en glaç impenetrable per abrigar la castanyeta borda mig oberta. Les paraules seran clares quan cremi la farigola. Flors d’espart i silencis de cristall. Enyoraré la cançó de la nit.