"Serà un moment molt curt. És un

moment, i ja s’esquinça, com la seda

marcida, que tapissa un sofà vell.

No pots perdre’t-hi més."

FERRATER, G.

Tropells de sang i poeta

Les meves pel·lícules són plenes de silencis. Flors blanques molts petites que es perden entre la gespa i les mans fredes, fredes, de tant no dir-se res. No sé fins a quin punt la cafeïna ajuda o altera els processos de la ment, però no hi ha manera de recolzar l'esquena enlloc.
Assagem cants corals perquè tot passi més ràpid, tenyim-nos els cabells d'aire terrós. El gel ho ha absorbit tot, les paraules, el temps, les setmanes, les veus que parlen de la llum i la pols de les teules. Telèfons desèrtics que no serveixen per a res i avui em posaré a comptar els dies. El cel és com un mocador de cotó gastat, perdut, dins el calaix de la padrina. I tot passa lent.
Ja poso la creu als dies, el guix per la post de cosir...No entendràs res, oi? I no cal, perquè la bústia és buida. Tant se val, que ja hi ha fusta i estelles pertot, i algun gorg gelat que pot més que els ossos.

I mira, allà davant, acaba de caure el pont de mots que vam travessar un dia, no recordo quin. S'ha fet miques. Ai, que bonic.

Als meus contes se t'entelaven les ulleres...

Consells de vida

Les castanyes bordes s’amaguen en grans congeladors, perdudes com una ànima al pol nord. Paper de plata de sardina, i mocs a la gola que ho diuen tot; el que no pots dir tu, que tens les orelles tapades per cera de consells de vida i te la trauries per fer llunes i fogueres. Hi havia un coixí que explicava contes, just fa un any, quan intentava espiar el que feies i endevinar què hi duies a les butxaques de la jaqueta, i de qui era aquella capelina amb homes simpàtics anglesos. Vaig descobrir noms de valls compostos i de deserts, i vaig decidir anar-me’n al Pirineu de Baix, quines coses. Les flors de Bach eren les postres més habituals i l’estufa va decidir no moure’s dels meus peus. Observant el color dels texans i apagant el mòbil aviat per si les mosques, em tancava a escriure al tros. Ara volen invisibles missatges estratègics on no hi figuren terrasses d’octubre, perquè els mosquits han mort fins l’any que ve, i la música del metro és més amable, encara que et roben el moneder igual, ni que portis vint cèntims. La nena damunt d’un peix, i el peix que vol ser balena, la balena convertir-se en aigua, i l’aigua en glaç impenetrable per abrigar la castanyeta borda mig oberta. Les paraules seran clares quan cremi la farigola. Flors d’espart i silencis de cristall. Enyoraré la cançó de la nit.

Company d'habitació

Era octubre. Ho és encara.

Vares entrar a la cambra viva de parets,

repintada de cartells, de postals de romànic,

d'algun cartó salvatge,

raspat i no figuratiu, estrictament jueu.

Venies de viure. Aquell estiu,

no hi havia fet bon temps.

La teva maleta de cuiro marró

estava una mica malmenada pel tren,

d'anar en tercera a qualsevol hora de la setmana.

La maleta es deia com tu, però en una tarja,

i duia la teva roba lluent de repetir cursos

i els mocadors de dir adéu als qui se'n van...

Només em vares dir com et deien,

perquè tu mateix, amb les ulleres tan fondes,

no et deies res. "No t'esveris, si em veus arribar tard,

jo sóc un gat de nit."

I ja es veia. Però vares deixar

els calaixos tan endreçats, sobretot el de l'esparadrap,

el tub d'Optalidon, la Mercromina,

la capsa de gomes marca Turcois,

el sabó Lux, el tub de Colgate,

les ulleres de sol de només posar-te segons quins matins,

que et vaig veure estrictament bon noi,

amb els deu manaments i la família a seixanta quilòmetres

del teu carnet de necessitat.

De matinada, quan la persiana

ratllava el catre buit, el teu,

la teva cara, com llançada pel mar, apareixia.

De tristor em ratllava.

A poc a poc, quasi com un núvol que passa,

anaves cap a la finestra emblavada:

enfront, movien, entre la fina boira,

els verds pollancres les fulles.

Tu, com una tardor del maig,

et treies la roba. L'americana,

el jersei gris i, sota el pantalon

plegat pels trencs, l'eslip de niló,

que tu mateix et rentaves, romanien,

com en temps del col•legi de la Bonanova, ordenats

a la cadira que mai no acostaves

a la taula.

I, una matinada de juny,

a les cinc de les primeres motos,

tornaves trompa, amb els cabells salabrosos

d'haver nedat,

amb els ulls petits, llunyans, lluents,

i una mica de sorra pel niqui,

aquell de ratlles negres i blanques,

que t'era una mica estret i semblava de nena.

Acotant el cap de no estudiar,

et vares treure el pantalon,

"amb unes del Bar Estudiantil hem anat a Castelldefels".

I, en el silenci

de jo no respondre i de, a tu, saber-te greu,

et tragueres una petxina que duies al butxacó,

quasi vermella, aromàtica de marisc, humida,

"et duc això".

En el teu gest, fresc i marítim com un brot de pi,

que tu no senties ben bé per mor del temporal de la ginebra,

vaig veure que eres innocent, almenys tant com marejat,

perquè creies de debò que la salvació d'un noi

pot caber, al primer cant del gall, dintre una petxina.

Blai Bonet

Per dir alguna cosa...

Ha volgut deixar-li una nota a la porta però immediatament ha pensat que no l’entendria. “Tant se val”, s’ha dit, ha tornat a obrir el paraigua i ha baixat les escales. L’asfalt calent i mullat li ha entrat dins el nas com si fos colònia, i ha començat a caminar carrer amunt. Silenci en la nit color pedra, cargols que desperten, papereres brillants i fulles radiactives. Les finestres tenen llum i cortines, i espia als qui hi ha a dins, alguns encara sopen. Recolzant-se a una paret es posa a fer càlculs cronològics de fets que parlen de finestres despintades i blaves, i pètals blancs que assassinaven amb la mirada. Recordes? La lluna a punt d’esclatar perquè la tija punxava, però el bàlsam d’aiguardent va guarir-ho tot.

Gola avall encara hi troba nusos on hi habiten les paraules més malparides, vísceres de metall, i papers plens de versos estripats. Vertigen davant del balcó, el salt agut de les valls i coves troglodítiques amb la porta de fusta. Vet aquí quin panorama, perquè a casa s’ha acabat el colacau i la llet sola no té gust a res. Demà sargantanes al sol i fitxes de parxís, i no em regalis flors, sisplau, que m’agrada massa i les asseco totes per tatuar-me-les als canells. Avorts literaris, signatures de pega i vergonya, terrasses d’octubre. Escolta hermosura, que si no tinc temps per pensar, tampoc en tindré per quedar. Que vagi bé el cine.

Aiguafang 00:00h

Cançons amb farigola, llimona i espelmes. Per desgràcia, es cobriran de pols i aranyes, no les llegirà ningú. Aina Lluna i el punt mort de la nit; perdent-se entre els enciams de l’hort i tocant el raïm amb les puntes dels dits. Tacte terrós, cor congelat i pedres que punxen. Escletxes de sang. Avantpassats íntegres que no han deixat instruccions per a res. Cargols d’aigua dolça que no parlen. Un dia cridarà i insultarà a l’home que no pot tocar. Passió filla de puta. Mosquits que dansen i forniquen, ella verge a mitjanit. Avui pot sentir la balena d’aquell conte, avui pot notar les parets de la panxa del bou. Què s’ha de fer per enfortir l’estómac, per esborrar records i finestres que ja no són d’un mateix? Què s’ha de fer amb les fulles roges de les veus quan ja no vénen a colgar a ningú? Cambra de la incertesa i la tardor encongida.

Camises que encara s’han de plegar, faldilles que no serveixen per a res. Tot estès, fa més d’una setmana que les mosques viuen entre els mitjons i les calces. A la nit, amb el vent, tot balla. Thanks for the dance, li ve al cap, i es recolza a la cadira imaginant passos. Tant se val, si torna a ploure, que els camins humits faran més amables els ritus de pas, que la boira que neix adormirà les salamandres i calmarà els passos que no saben on trepitgen. Tot tornarà a ser somiat i alegre, els diables dels ponts marxaran, i els préssecs tornaran a ser servits per postres sobre tovallons de quadres mal cosits.