El somriure agredolç

Ritus de pas
que fan plorar les pells.
Arpegis de dol
per a la llum més blanca.

Ones salades
que ningú tastarà,
i unes mans
que agafen pels colzes.

Explica'm la teva història,
que encara no l'he entès.
Tothom me'n parla d'amagat,
pètals dins a cau d'orella.

Caurà un àngel mutilat
si no enfiles la saliva,
si no tens valor per dir
què ets per dins.

Es desfarà la goja, violada,
si encara mastegues ira,
i no saps d'on surt el vi
de les bones paraules.

Tot això, i calaixos que cremen.
Com t'estimava,
abans d'ahir a la nit!

Però l'home del sac
t'ha venut la certesa
que l'ofec d'un mateix
era el bon camí.

Jo ja he baixat del cim.
I ara et miro amb els peus plans.

Somnis i cementiris a cappella

Poema últim

Quan et deturis
on el meu nom et crida,
vulgues que dormi
somniant mars en calma,
la claror de Sinera.

Salvador Espriu

Til·la amb gel i el blues de les passes de sorra

A vegades t'agradaria recordar viatges amb algú que no has fet. Cantar una cançó del Sanjosex i veure que ben bé és la teva història. Que tot és sincer, planer i que no hi ha cap carrer que porti per nom "La degollada".
A vegades cal anar amb compte amb les cullerades de sucre perquè si no te n'adones te'n posen més d'una al cafè, i tu no en volies pas.
Calaries foc a alguns calaixos que val més que no parlin i cafè més calor igual a nervis. Per això et demanes una til·la amb gel, i perquè detestes la gent turista que et pregunta les coses en anglès.
Si no es verbalitzen les carícies val més que ni ens abracem i a la llarga ens convertirem en roques que no es desitgen. Morirem sense haver escoltat l'home que s'amaga dins la nevera i et canta una cançó quan l'obres per a servir-te un got d'orxata, fer-te una sèpia a la planxa o prendre't una cervesa. Es diu 'oracle congelat' i fa riure als nens. Però almenys ell és sincer, i malgrat la fredor en què viu, ha dit que estimava alguna vegada.

Ja hi tornem a ser

Després d’estar-me tres hores muntant el ventilador, he descobert que les instruccions eren allà, amagades en un cantó de la caixa del cartó que el contenia: “Gyarde estoas instrucciones...”. D’acord, les gyardaré, i vull pensar que aquest text l’ha traduït una màquina, sisplau, sisplau.

El ventilador ha quedat muntat però m’han sobrat uns cargols, i tot i que funciona bé penso que l’espai buit d’aquestes peces es revelarà i em passarà factura. De moment provarem sort, que ha arribat l’estiu i les ganes d’escriure, d’endinsar la cara a la nevera i menjar fruita amb pinyols abundants per llançar-los a l’infinit, com si haguessin d’arribar al mar.

Que suaus que són les pells de préssec i com escou el meló dins la gola. M’encanta la síndria i t’escriuré una postal amb les mans vermelles i aigualides. Que guai, que jugarem a cartes i se’ns enganxaran els colzes a l’hule. Tornarem de la platja i comprarem un pollastre rostit i gelats per a tots. Ens queixarem de tothom però farem com tothom. Em vestiré amb robes d’una sola peça i diré sovint les paraules “matamosques” i “crema solar”.

Serem submarinistes i buscarem pis amb música de detectius, Tandoori Lenoir i Guillamino. I aquests pensaments de sang i llunes per globus ompliran el festival dels gels i les llimones.

Som l’obra i l’-eda, som tot allò que queda. Som l’obreda i les arrels de qui sap què, de qui sap on, d’un localisme que no entenem però al qual necessitem tornar-hi. Fotos en blanc i negre italianes i altres coses més.

Pujant pel carrer Muntaner

Els lligams poden ser paisatges que hem caminat. Suaus, com qui ho veu tot a vol d’ocell i tendres, com una capsa dels records. Hi ha paisatges que se m’han fet amb tu, i per això vull sumar-ne més. Mirar com plouen les teules i tocar el piano fins que em portis el cafè i em llegeixis l’horòscop.
Les formigues ho han sentit tot, però no em preocupa tant com barrejar conceptes i concerts que semblen efímers.
Pel matí, la llum ho evidencia tot i la fusta cremaria si no fos perquè la ciutat refreda les vides. Vista panoràmica de falcó i lleganyes: ho observo tot dins el somni d’un llit alt. Amago el cap sota el coixí i tot és silenci menys una respiració que em diu: “que bé que es dorm”. M’afegeixo a la plàcida comparsa.

Febrer i el foc que gastes

M’hauria agradat ser-hi, veure’t els peus a cada pausa entre paraula i paraula i esbrinar com marcaves els ritmes. Preguntar-te coses que feia setmanes pensava i somriure per primer cop en un espai trepitjat per primer cop. Però no va poder ser perquè plovia tant que les goteres es van filtrar per les entranyes i vaig voler explicar-t’ho però encara no t’he dit mai “hola”. Som tan impurs que ens hem oblidat de la matèria amb què estem fets. Pell i deixalles. Fàstics i pluges. Anhels, bombetes d’escriptori i diccionaris normatius perversos. Contradiccions i roba arrugada. Jo també perdo amics, però ens coneixerem quan et pregunti pel que escrius i en què collons penses quan deixes planes en blanc per mandra de parlar.
Surt al carrer i deixa que se’t despertin les puntes dels dits. Juga amb el petit i mira’l. Escriu, escriu…i menja’t la neu amb una sola mirada, que ho saps fer. Perquè aquest cap de setmana nevarà a la ciutat, n’estic segura.

Vet-ho aquí

M'agradaven molt els escombriaires, i sempre deia que volia ser-ne. Suposo que era perquè es passaven el matí dalt d'un carro de fusta verda, preciós, amb obertures articulades, i amb cavalls. A casa els feia molta gràcia que jo digués que volia ser escombriaire, de manera que vaig optar per una altra vocació que no els en fes tanta.

Quim Monzó

Seqüeles d'una nit sense cine

La saliva tenia un regust estrany, de quan les coses s’han quedat a mitges, i el coixí, amb el qual havia intentat dormir tota la nit, tenia un posat malaltís i trencat. Havia aconseguit agafar el son quan el sol ja sortia, i els malsons eren pitjor que estar desperta donant voltes al llit. Anava trobant cabells que no eren seus per jardins trenats de llençols i no sabia què fer-ne. També volia ofegar paraules dins un riu però unes xarxes amb aranyes li paraven els peus. En una branca una serp, que la mirava perquè es pensava que era una poma roja a punt d’esclatar i la volia degustar, i després una peixera penjada d’una liana amb un colibrí a dins. Un escenari que recordava a un circ de les coses perdudes, dels assumptes pendents i dels camins no desvelats. Els ritus de pas no s’acabaven mai, i les pedres del riu cada cop eren més minses per a trepitjar-les. No hi havia cap fita que indiqués la direcció, ni cap granota que li digués: “ep! Per aquí”. Per això va decidir omplir-se les butxaques d’avellanes i alguna garrofa i encarar-se amb l’eterna tardor, tot buscant pistes, ensumant roques, seguint petjades de sargantanes i pardals, perseguint molles de pa sec i botons de camises. Finalment una olor intrusa en aquell bosc la va conduir cap enfora. Una àrea de servei, cabines de telèfons i benzina. Va anar directa a l’única persona que hi havia, però ho va deixar estar: no portava targeta de crèdit ni parlava japonès. Amb el cos compungit i banyat de mala llet es va despertar, s’aixecà del llit amb grans esforços i va decidir que esmorzaria un entrepà de pernil dolç i algun suc que tenia perdut per l’armari de la cuina.