Homenatge fèrtil

Perquè vindrà la primavera

i serem rics de paraula.

Racó incendiat

Festival de les cabres mentre retallo caganers. Mira'm des de la barbeta, que et demanaré el que vulgui. Les fogueres de pi cremat i el pa amb vi i sucre encara existeixen. I corrandes; cantem, cantem, que sabem rimar. Les soles de plàstic tocant la pedra i la pell del texà que somriu a les flames. Guaita, com canvia tot. T'han tornat a créixer els cabells i ets de color taronja i nit. El ressò de la pandereta com una altra dimensió i els dits petits que s'entrecreuen.

Més pi, més roures. Deixem-ho tot cremar, deixem-ho tot passar, que la candelera ja no plora. Entrarem dins la psicodèlia i cantarem Antònia Font. El blau, el blau, el blau serà el rei de la festa, el roig i el verd també.

Guarda'm totes les pàgines que encara no he marcat perquè t'he de dir moltes coses. A les vuit del matí desfarem el gel del riu. I a sota el coixí una lluna, i les fogueres.

Cel rogent: pluja o vent

"I vaig pensar que jo era el petit pensament recargolat com la vinya que et rondava pel cap."

Cant d'oliveres

Contempla la flor artificial

i buida't la vida

alena fortament aire d'herba

i empassa't l'orgull

fins que tot quedi fosc.

Fets de deixalles i sang

regalem paraules inconscients

com perles blanques del camí.

Tot puja amunt

a la caseta que penja

d'una roca i les empremtes

dels dits marquen la història.

Per la nit menjàvem sardina

i els focs il·luminaven els nàufrags

dels carrers i els terrats.

Allò era un cor obert

la pols de les pedres

la claredat de les coses

i el perfil dels gossos que udolaven.

Tal vegada el llibre

tancat de l'estiu

la virginitat de la lluna

i quatre olives mortes.