dissabte, 7 de maig de 2011

Ah, Maria...


-Ai!, l'astre que se'ns pon fou ben hermós!

Jacint Verdaguer
, Canigó



Una de les roses que coronava el teu nom l’he guardat dins l’armari. Has conegut la vida sense asfalt, camps a través, embrutant-te el fons de les ungles de terra i oli cru. La vida s’acaba, els pètals cauen, l’essència es marceix, i t’has perdut en uns llençols brodats per puntaires de contes antics. Eres llunyana, valenta i dolça, com la cambra fosca on la persiana és a mig caure. Modista de seda, t’emportes amb tu les sàvies paraules que ja no sabrem. Mai ens vas dir el secret per fer viure els esqueixos més bells que plantaves, ni la cançó d’orquestra que sempre volies ballar de jove.

T’hem plorat i de sobte ens ha crescut la pell més forta. La primera pluja sense tu ja ha passat. Asseco flors, moltes flors, i penso en l’aigua de colònia i els colors de la pruna. Àngels i tovallons, petxines i gerros de vidre. El teu llegat de remeis i arrels al safareig. Terra enllà, les passes s’han tornat buides perquè coneixíem el final de les històries. Escenaris buits. Si t’asseus sota el portal encara pots sentir com es desfà, com cau i cau la sorra quan ningú l’escolta.

Has mort amb l’ermita a dins, i ara el poble ha quedat orfe. Durem al ventre la llavor del teu nom i perpetuarem aquest estany de capgrossos. Tenim la veu alta, com la mirada que t’invoca. Les hermoses cançons que van néixer als rentadors, les històries de quan cosies i els matins nítids amb pa torrat i melmelada els duré trenats als cabells, cargolats i rojos, que un dia vas trobar tan bonics.

3 comentaris:

  1. Preciós, no deixis mai d' escriure

    ResponSuprimeix
  2. Ara no podré deixar de plorar en tot el dia, hermosa...

    ResponSuprimeix
  3. No l'havia vist, és molt maco, de debò, crec que tens un do innat per descriure en paraules els sentiments. Mira que n'ets de bonica i com em fas plorar!

    ResponSuprimeix