dijous, 15 de setembre de 2011

Els cítrics d'avui

I aleshores resulta que no, que no és així, no, que no em creix re sinó que sóc jo, amb les meves mans i les meves ànimes, que ho estic construint, a base de feina i d'esforç i de paciència i de ràbia.
E. Casassas

Avui, 14 de setembre, últim bany d’estiu al tros. La calor avança, però morirà lentament al pas del capvespre. L’aigua ha agafat un ressol de color pruna que sembla un encanteri, i el cel rogenc té ganes de bramar fort, de treure infinit enllà tot allò que hem anat menjat al llarg dels últims mesos i que s’ha quedat entre el cor i l’esòfag. Com una foguera de camp, com un got d’absenta, crema per dins i en deixarà una marca d’estries i llenques de lluna mal assecades.

La tovallola s’arrapa al cos nu i contrasta amb les formigues que passegen pel costat, els peus frescos dansen dins l’aigua i condueixen petits remolins. La pedra d’on venim és allà dalt, blanca com una dent de llet, quadrada com la gàbia de les paraules que ens buiden. Tant de temps guardant mots, que me n’he fet una bufanda, un coixí i una trena llarguíssima, amiga de les algues.

Només faltava dir amor, contraure els dits, obrir els ulls com qui més, tornar vius els llavis, saltar els marges amb un cop de genolls, penjar-nos dels colzes, llepar el raïm, sobreviure als capolls dels cucs, esdevenir amb grans ales papallones roges a mitjanit. Poc abans de tot això, però, va morir la pols daurada que dúiem a les ungles, i mai més has tornat a estimar les tiges ni els ametllons tendres. Vas vomitar l’enyor.

Vaig freqüentar sovint el circ, udolant per les carreteres que conduïen fins a casa, i dalt dels elefants obedients plorava contra el cel. Em vas tallar la llengua, em vas embenar els ulls amb una cinta negra i les mans no podien ballar per les corrents humanes. Jo només volia un cor, un cor senzill que sabés estimar. Jo només volia un cor, un cor ple per regalar-te’l, i hauries estat persona.

Ara, a la presó dels teus dies feliços, ja no et faig visites. Utilitzo mocadors de roba i ja no sé què recordar: rosego passiflora i tomàquets amanits.

A les nits somio amb els miracles d’un desert on l’aigua brolla enmig de pells de taronja. Hi enfonso la mà, i el braç sencer, i veig com tot va passant sense dolor. Dic adéu al teatre de les fantasies, al drama dels set mars i a la flor de vainilla per a fregar-nos les pells. I marxo pel camí de Can Siurana, distreta, descalça, amb el vestit arromangat, i amb un préssec a la mà.

2 comentaris: