Res de res

Valia més observar aquells papers plens de tinta que no deien res, deixar volar balcó avall les últimes molles de pa del sopar d’ahir i veure l’ampolla de vi mig plena, sempre per sobre de la ratlla dels petits oceans sentimentals que neixen dins el vidre. No preguntar-se res.

Caminar, amunt amunt, avall avall, girar, robar quatre mirades, fer creus a les parets despintades, estimar la fusta que mor a les portes, passejar les mans entre els testos dels balcons i acomiadar-se dels pètals que ja no ploren. No pensar en res.

Escriure a l’aire versos inevitables que fan bategar els llavis i el pit, que neixen de les llavors del que llançaves fa un moment a la brossa però que no, que ara et vesteixen els genolls i et fan brillar els colzes.

Dibuixa’m dos sols grocs a les galtes, que jo no en sé i tan sols puc cantar. Tinc fred als peus i la ràdio només parla en francès. La boira del cafè s’escampa mentre la bufanda roja m’encercla la veu i penso que cada cop parlem més de girafes que esperen el verd dels semàfors i de balenes de pedra que ja no canviaran les històries cansades que expliquen els rellotges de sorra.

Ens trobarem penjats dels arbres, despullant les branques i bevent-nos la saba pura, vestint-nos d’escorça d’alzina, recitant caragols a mitja tarda i ens espurnejaran les pestanyes. Sempre radiants. I no pensarem en res, hauran mort les frases en condicional i les preguntes de la vida.