Els cítrics d'avui

I aleshores resulta que no, que no és així, no, que no em creix re sinó que sóc jo, amb les meves mans i les meves ànimes, que ho estic construint, a base de feina i d'esforç i de paciència i de ràbia.
E. Casassas

Avui, 14 de setembre, últim bany d’estiu al tros. La calor avança, però morirà lentament al pas del capvespre. L’aigua ha agafat un ressol de color pruna que sembla un encanteri, i el cel rogenc té ganes de bramar fort, de treure infinit enllà tot allò que hem anat menjat al llarg dels últims mesos i que s’ha quedat entre el cor i l’esòfag. Com una foguera de camp, com un got d’absenta, crema per dins i en deixarà una marca d’estries i llenques de lluna mal assecades.

La tovallola s’arrapa al cos nu i contrasta amb les formigues que passegen pel costat, els peus frescos dansen dins l’aigua i condueixen petits remolins. La pedra d’on venim és allà dalt, blanca com una dent de llet, quadrada com la gàbia de les paraules que ens buiden. Tant de temps guardant mots, que me n’he fet una bufanda, un coixí i una trena llarguíssima, amiga de les algues.

Només faltava dir amor, contraure els dits, obrir els ulls com qui més, tornar vius els llavis, saltar els marges amb un cop de genolls, penjar-nos dels colzes, llepar el raïm, sobreviure als capolls dels cucs, esdevenir amb grans ales papallones roges a mitjanit. Poc abans de tot això, però, va morir la pols daurada que dúiem a les ungles, i mai més has tornat a estimar les tiges ni els ametllons tendres. Vas vomitar l’enyor.

Vaig freqüentar sovint el circ, udolant per les carreteres que conduïen fins a casa, i dalt dels elefants obedients plorava contra el cel. Em vas tallar la llengua, em vas embenar els ulls amb una cinta negra i les mans no podien ballar per les corrents humanes. Jo només volia un cor, un cor senzill que sabés estimar. Jo només volia un cor, un cor ple per regalar-te’l, i hauries estat persona.

Ara, a la presó dels teus dies feliços, ja no et faig visites. Utilitzo mocadors de roba i ja no sé què recordar: rosego passiflora i tomàquets amanits.

A les nits somio amb els miracles d’un desert on l’aigua brolla enmig de pells de taronja. Hi enfonso la mà, i el braç sencer, i veig com tot va passant sense dolor. Dic adéu al teatre de les fantasies, al drama dels set mars i a la flor de vainilla per a fregar-nos les pells. I marxo pel camí de Can Siurana, distreta, descalça, amb el vestit arromangat, i amb un préssec a la mà.

Pels carrers

És la nit més llarga

de l’any, la nit

que dura tres dies.

Converses mil·lenàries

beuen del mateix vas

mentre els llavis enganyen

mossegant les puntes dels dits.

La farigola bull solitària

enmig de camins d’ermites i espelmes;

l’aire fred torna les ànsies

als cors.

Les butxaques vénen buides

del mar, amb aromes

de sexe brut i net al mateix temps.

Tal vegada no entenguis

els teus viatges de notes cosides

als mapes de metro rebregats.

Però cinc-cents peus avall

hi ha qui canta des del balcó

per collir la oliva dels somnis,

el dàtil de l’amor,

l’alfàbrega apassionada,

i treure’t, una per una,

les perles atzabeja

del sucre vermell de l’estiu

que et neixen a les parpelles

després de l’orgasme

tridimensional.

Entre l'aspra llum del préssec

És dur el mar -deia-. Cal haver nascut descalç.

C. Pavese

Assumeixes com canvia

de pell la salamandra,

com les ombres del tombant

de les lletres ensenyen

que a sota les taques de quitrà,

s’hi amaguen resplendors i

escuma viva.

Tot això ho trobes un dia

tombant el carrer o somiant

un viatge bell, pensant

encara en qui.

Res és nou, tot gastat,

però la pols és dolça,

suau, i potser no ofereix

tanta resistència com

et penses.

Barreja oli de mar

amb sal d’estepa,

i tal vegada perds la

por anclada dels lligams

vells de corda.

Travessa el Belbo i deixa que la vista

llisqui enlaire:

seràs la pesca entre xarxes

que somia el nen descalç

des dels turons.

Eco

—Explica'm, tu, què és el sol. —El sol.

—Explica'm què és la lluna. —La lluna.

—I per què en Pere plora amb desconsol?

—Perquè en sa vida no ha tingut fortuna. —I

les muntanyes què són? I els estels?

—No són més que els estels i les muntanyes.

—I aquestes canyes? I aquestes arrels?

—Doncs no són més que això: arrels i canyes.

—I aquesta taula? I aquest balancí?

I aquestes mans que fan l'ombra xinesa?

Digues: i el món? I l'home?

—Heus aquí

l'última forma de la saviesa: Mira't a fons, afirma sempre el que és

i aprèn amb seny que no pots fer res més.

J. Brossa

A ciutat

…però un dia, en alta mar, com el dolor en una ferida, el meu record et punyirà i per estar una nit amb mi donaries tantes ànimes com tinguessis. Sóc tot el que es respira, mariner…

Mercè Rodoreda, Ada Liz

* * * *

Aina Lluna vol ser Ada Liz. Poder obrir finestres marines i meravelles per desfer-se entre cartes i mapes remots. Saps que el teu nom sempre l’ha sentit molt a prop? Ignores que als contes guardats en els calaixos de la memòria hi apareixes constantment. En més d’un episodi se t’entelaven les ulleres i duies el cognom de l’esbart de la plana. Tenies el crit breu i concís, sempre present en els moments de fugida, sempre constant en la distància que transcorre entre versos i muntanyes. Arribes ara, amb la bicicleta de fil i el posat de semidéu pescador que rebutja el temporal. Tens clar per què li parles? Amsterdam ja ha quedat lluny i els carrers de Terra Roja han fet morir els vells. Noves generacions hi caminen tot passant la mà per les parets polsegoses.

Les lletres que et proclamen són senzilles i tenen tres escales, només tres. No sé què hi fa que la teva petja desordeni els camins que Aina Lluna s’havia marcat. Han volgut germinar altre cop les llavors negres de les entranyes i tot plegat fa por. No enviïs més cartes, que els mocadors de roba s’acaben. Ada Liz rebutja el mariner d’ulls blaus i Aina Lluna se’l queda, li dóna veu i li canvia la mirada d’aigua clara per una de mel, que és la teva. Estreny fort els seus pensaments veient com tens la pell, de torrada, i sap que d’aquí poc, enmig de dubtes i cançons trenades, besaràs la seda i l’encís.

Ah, Maria...

-Ai!, l'astre que se'ns pon fou ben hermós!

Jacint Verdaguer, Canigó

Una de les roses que coronava el teu nom l’he guardat dins l’armari. Has conegut la vida sense asfalt, camps a través, embrutant-te el fons de les ungles de terra i oli cru. La vida s’acaba, els pètals cauen, l’essència es marceix, i t’has perdut en uns llençols brodats per puntaires de contes antics. Eres llunyana, valenta i dolça, com la cambra fosca on la persiana és a mig caure. Modista de seda, t’emportes amb tu les sàvies paraules que ja no sabrem. Mai ens vas dir el secret per fer viure els esqueixos més bells que plantaves, ni la cançó d’orquestra que sempre volies ballar de jove.

T’hem plorat i de sobte ens ha crescut la pell més forta. La primera pluja sense tu ja ha passat. Asseco flors, moltes flors, i penso en l’aigua de colònia i els colors de la pruna. Àngels i tovallons, petxines i gerros de vidre. El teu llegat de remeis i arrels al safareig. Terra enllà, les passes s’han tornat buides perquè coneixíem el final de les històries. Escenaris buits. Si t’asseus sota el portal encara pots sentir com es desfà, com cau i cau la sorra quan ningú l’escolta.

Has mort amb l’ermita a dins, i ara el poble ha quedat orfe. Durem al ventre la llavor del teu nom i perpetuarem aquest estany de capgrossos. Tenim la veu alta, com la mirada que t’invoca. Les hermoses cançons que van néixer als rentadors, les històries de quan cosies i els matins nítids amb pa torrat i melmelada els duré trenats als cabells, cargolats i rojos, que un dia vas trobar tan bonics.

Episodis perduts

Et sortia sang del nas i desviant la mirada vaig mirar-te les botes. Vam fer el vermut fent veure que no passava res, però jo no deixava de desitjar, rabiosament, que s’acabés la rentadora dels llençols foscos de la nit dels rampells i la pols de la pell. Unes ganes que neixen a les coves d’argila fresca i que al matí es converteixen en pedra picada. Mirant les rajoles apareixien peixets i mals de cap, em sentia òrfena de sentits i plors, germana de filferros invisibles i contes populars inventats per mi. Mirant el vol dels coloms, vaig pensar que la vida podia ser una sola llàgrima.

La tortuga del safareig encara no havia aparegut i la fulla d’enciam ja s’anava pansint. Com sabies tantes coses, bella Maria? Les bessones de l’estiu jugaven amb mi, i ens disfressàvem amb vestits de pintor i acròbata, pintàvem el terra amb guixos i mastegàvem puntes de garrofa. Algú, darrere la cortina de tires de plàstic ens vigilava i s’aguantava el plor. Aquella maleta, la de les disfresses, havia estat l’amiga inseparable per travessar fronteres i tornar amb les mans buides i els ulls cecs. Exilis que germinen dins els magatzems amb mobles que amaguen l’escopeta de la vida. Hi ha qui torna immortal de tants cops que desitja el tret del paradís. Els nostres somriures es reflectien als pots de vidre buits per a la confitura de préssec, i van guardar-nos veus i pors quan sonava el timbre i apareixia aquell home que havia estat a la presó per “ser massa sincer amb les seves conviccions”. De petits no entenem res. Va morir d’úlcera un mes d’agost i amb la por entre les ungles.

Apuntàvem amb els pinyols a un lloc concret de la paret i el suc d’albercoc ens cremava les mans. Alfons, on eres aquella tarda? On eres quan vaig demanar el desig? Ritus de pas incomplets, perquè la sang ja havia rajat. Conjurs mal lligats i espiadimonis trastocats pel raïm sucós que es desfà. Com respirava les lletres del teu nom, com espiava les teves passes invisibles!

Ara, anys després, ja sé fer lletra lligada i escric sobre els coixins episodis perduts. Encara no sóc tieta de ningú i he perdut algun sol pel camí. Encara sento el sotrac paternal del tractor i el pacte de l’aire amb la closca dels ametllons. Alfons, tants anys en blanc…tot cau dins el mateix volcà, tot és a la mateixa magnòlia. El micròfon diu veritats, recita i no tinguis por. Un dia tornarem a agafar la barca i recordarem la direcció dels mars. Remarem fins arribar a l’illa de les sargantanes blanques. Recordes? Allà hi ha la carta que et vaig escriure sobre el llegat platònic dels semidéus de foc.