La vida segons Joan Argenté

Era el temps de les pàl·lides fulles a prop de les sabates, moltes fulles i el llit de la riera ben brunyit per la brisa de Canyet. Riera amunt, pujava amb el sol xic de la tarda de novembre. No feia fred, encara. Era el temps d'una rara bellesa gratuïta, ben freqüent, certament, quasi diària. Portava una pesseta a la butxaca, regalada, tot sovint, per la tieta, i comprava, a mitja tarda, un gran llonguet amb molta sobrassada. Tot era diferent. No vull pas dir, però, que "abans tot era diferent i molt millor", com se sol dir, sinó, precisament, que era de franc.

Passaven les setmanes i les fulles nascudes queien després, completament perdudes i boniques, com si tot fos, exactament i sols, un tema per a un molt bell poema de l'Archibald Mac Leish.

Però la vida dels infants depèn només dels grans, tant si són fills de família, com d'hospici o d'Estat. És després, quan agafes la pròpia, que t'adones, per sempre, que et cals.

Joan Argenté, poeta, home i personatge

La nena que va descriure un monstre

T'ha llançat paraules dures que han acabat penjant de la llengua de la lluna. De forma bruixa, les mans dels dits han assenyalat allò que era: uns collarets encarcarats que et feien boles dins la pell.

Fa anys, vas cremar el perfum dels àngels pujant per un balcó. Anaves massa drogat, antidepressius de la mare i alguna pastilla d'agror de fetge.

Vas perdre les paraules i només en tenies divuit. A ella li ha tocat pagar el preu, i això que cada nit et recitava amb la ràbia de l'amor.

Ets sense ales,
un negre somriure.

Últims fotogrames

Un viatge fotogràfic a través dels records. S’estenen prats immensos coberts de neu i el color dels pins és tan fosc que sembla negre. En aquella foto estenia la mà, palpant la fredor. La teva gorra de llana, plena de cabells esbullats com les idees o el no saber. Parlaves d’una pel·lícula. No sé què en tinc, de tots aquests records, no sé què guardar-ne. Converses malaltes per una pell de mandarina. I la blancor silenciosa, observadora, pacient. Ja pots dir el nom del porc que ella no es mou. Com guardar les branques amables dels bons moments, les flors de primavera que han de venir...?

Que nou semblava tot fa un temps, il·lusions estellades que no tenen ni versos, que es confonen amb el caminar sorrenc. Un cor sec i eixut i un altre massa humit, amb massa sang: errònies simbiosis. Colzes trencats i mirades que no encaixen. Cecs? Teatre experimental, som massa bons actors i fem reciclatge. Llengües que punxen, rovells de ferro que s’encallen dins nostre, a la gola, a les mans...per no saber dir, per no saber parlar.

Aprendré a degustar les paraules i ja no callaré. Mai més.

Gener

Fa un any gastaves un foc que m'encenia les parpelles i em convertia els ulls en cristalls lluents. Donar-te la mà tenia una màgia incalculable i caminava pel carrer ben plena d'aire fresc.

Ara, tinc la roba cansada dins d'un armari i, per molt que netegi les finestres, no aconsegueixo una mirada nítida com les d'abans. Què he de polir? Per on he de passar el paper de vidre de l'experiència? És difícil saber on trepitges si no saps on vols anar a parar. Penso en la paraula d'algun mestre antic i no em seveix de consol, perquè m'han robat les llàgrimes de la rosada.

És clar que hi havia expressions viscerals! Però me les vaig empassar totes i, les que em van quedar penjades dels llavis, les vaig escopir algun diumenge trist. El diumenge dels perduts, de les preguntes amb respostes de llibre d'autoajuda i semàfors en vermell.

Cau la nit. Jo escrivia "Febrer i el foc que gastes", i som a gener, però els déus no s'han deixat cap foc encès. Ara, lentament i amb el cap reposat, toca recollir les cendres.

CONSOL...

Si perds,
és que hi tenies a perdre.
Alegra't
d'allò que fins ara tenies
i estima
el que encara tens i pots perdre.


Anna Maluquer

Retorn a la Plaça John Lennon

A vegades necessitem històries blanques per posar-nos dempeus. Finestres sense marcs, núvols arran dels ulls i algun color de foc, també. "Tot és yang", deies, i tres anys després et trobo a la parada de Diagonal tocant nadales amb el violí i una fusió de jazz. Abans les monedes les guardaves dins un mitjó desaparellat...i ara? M'he fet la cega i no he parat.
Aquesta pel·lícula fa temps que la somiava i ara que la tenia he fugit. Què hem de fer per ser més misteriosos? Per tenir més cartes amagades dins el joc? Molts cops hem esperat trucades que mai no han arribat i en canvi hem rebut cartes de dol etern, ho sento.
He guardat les fotografies més preuades dins Les fleurs du mal i el curiós és que mai me l'he acabat de llegir. M'ha servit més com a capsa dels records.
Cada cop veig més que ens donem la mà de les coses que no es mouen, perquè les persones som fetes de pell i deixalles i ens deixem endur per il·lusions que, com les bombetes, s'acaben fonent.
Canviem, perquè portem les estacions de l'any dins nostre i tenim arrels.
També hi ha gent que neix cirera i venia d'un cuc.

El somriure agredolç

Ritus de pas
que fan plorar les pells.
Arpegis de dol
per a la llum més blanca.

Ones salades
que ningú tastarà,
i unes mans
que agafen pels colzes.

Explica'm la teva història,
que encara no l'he entès.
Tothom me'n parla d'amagat,
pètals dins a cau d'orella.

Caurà un àngel mutilat
si no enfiles la saliva,
si no tens valor per dir
què ets per dins.

Es desfarà la goja, violada,
si encara mastegues ira,
i no saps d'on surt el vi
de les bones paraules.

Tot això, i calaixos que cremen.
Com t'estimava,
abans d'ahir a la nit!

Però l'home del sac
t'ha venut la certesa
que l'ofec d'un mateix
era el bon camí.

Jo ja he baixat del cim.
I ara et miro amb els peus plans.