dimecres, 5 de gener del 2011

Retorn a la Plaça John Lennon


A vegades necessitem històries blanques per posar-nos dempeus. Finestres sense marcs, núvols arran dels ulls i algun color de foc, també. "Tot és yang", deies, i tres anys després et trobo a la parada de Diagonal tocant nadales amb el violí i una fusió de jazz. Abans les monedes les guardaves dins un mitjó desaparellat...i ara? M'he fet la cega i no he parat.
Aquesta pel·lícula fa temps que la somiava i ara que la tenia he fugit. Què hem de fer per ser més misteriosos? Per tenir més cartes amagades dins el joc? Molts cops hem esperat trucades que mai no han arribat i en canvi hem rebut cartes de dol etern, ho sento.
He guardat les fotografies més preuades dins Les fleurs du mal i el curiós és que mai me l'he acabat de llegir. M'ha servit més com a capsa dels records.
Cada cop veig més que ens donem la mà de les coses que no es mouen, perquè les persones som fetes de pell i deixalles i ens deixem endur per il·lusions que, com les bombetes, s'acaben fonent.
Canviem, perquè portem les estacions de l'any dins nostre i tenim arrels.
També hi ha gent que neix cirera i venia d'un cuc.

2 comentaris: