dijous, 19 de novembre de 2009

Tropells de sang i poeta


Les meves pel·lícules són plenes de silencis. Flors blanques molts petites que es perden entre la gespa i les mans fredes, fredes, de tant no dir-se res. No sé fins a quin punt la cafeïna ajuda o altera els processos de la ment, però no hi ha manera de recolzar l'esquena enlloc.
Assagem cants corals perquè tot passi més ràpid, tenyim-nos els cabells d'aire terrós. El gel ho ha absorbit tot, les paraules, el temps, les setmanes, les veus que parlen de la llum i la pols de les teules. Telèfons desèrtics que no serveixen per a res i avui em posaré a comptar els dies. El cel és com un mocador de cotó gastat, perdut, dins el calaix de la padrina. I tot passa lent.
Ja poso la creu als dies, el guix per la post de cosir...No entendràs res, oi? I no cal, perquè la bústia és buida. Tant se val, que ja hi ha fusta i estelles pertot, i algun gorg gelat que pot més que els ossos.

I mira, allà davant, acaba de caure el pont de mots que vam travessar un dia, no recordo quin. S'ha fet miques. Ai, que bonic.

2 comentaris:

  1. És una planxa de fusta que te la poses als genolls per cosir-hi a damunt o posar-hi a sobre la roba i fer els patrons dels vestits amb el guix (per si no tens taula per treballar). La meva iaia l'ha fet servir tot la vida!

    ResponSuprimeix