dimarts, 17 de març de 2009

La meva Cristina



El temps passava, amb els seus dies, els seus mesos i els seus anys, i nosaltres sempre endavant perquè al fons d'alguna entranya fosca sentíem que en un indret que mai no encertàvem a trobar ens hi esperava qui sap si el darrer floc de llum damunt l'ombra, o aquella mena de memòria prima que deixen les coses quan se'n van.

Mercè Rodoreda

Cap comentari:

Publica un comentari