El bloc d'Aina Lluna

Final de la història

2012-01-30T12:02:00.000-08:00

El cel és indicible. Els arbres s'hi aboquen, l'alletren, però el cel és indicible. Perejaume

La pell dels avantpassats
roman entre llençols
emmidonats de tela blanca
i el reüll de la nit.

Duen la cançó perpètua
dels segles dels segles
i guarden en capsetes d’or
les llàgrimes d’una guerra.

L’Alfons va morir al
bell estiu dels divuit, i
després d’una nit
de silenci, ningú en va
parlar més.

L’hauria conegut, jo,
si no hagués passat res?
M’hauríeu estimat igual,
si ell encara fos viu?
...

En silenci, mastegues núvols
de pluja i observes
les orenetes com cauen
en picat. S’enduen
tot allò que penses i
que ja no és teu.

Una tarda, després de berenar,
vas pujar al tros i
davant la immensitat del
cel que no s’acaba,
vas cridar per dins: “Alfons!”, o
allò que la vida no et deixava
entendre.

I, tornant cap a casa, vas pensar
que si mai tenies una filla,
tindria el nom de la muntanya
que trepitjaves
i el gest imponent de la padrina.

(Final de la història).

Retalls d'un humil exili

2012-01-22T09:35:00.000-08:00

Enyorança de camins i sandàlies desgastades. La deliciosa saliva sobre les picades de mosquit i els ulls cecs de tanta llum. Blanc i negre sobre la pedra roja. Ara que el teu perfil s’enfosqueix, no sóc capaç de distingir la roca de la persona; els cants místics, de les ametlles assecant-se al terra del carrer. No em queda tan lluny.

El món que m’escolto no conserva les indicacions de fang i palla, i potser el temps que madura les penes ja s’ofega entre el fred de les teules. Sempre present, rere la porta que ha quedat tancada, no tinc més escales per oferir-te. Enyorança de camins i retrats dels 80. Molles de pa encara verges i drogues en cartes afilades.

Però tal vegada mai vaig pensar que no tornaria llepar els queralts porosos d’un temps plàcid i etern: vet-ho aquí, l’error.

Res de res

2011-11-28T15:29:00.001-08:00

Valia més observar aquells papers plens de tinta que no deien res, deixar volar balcó avall les últimes molles de pa del sopar d’ahir i veure l’ampolla de vi mig plena, sempre per sobre de la ratlla dels petits oceans sentimentals que neixen dins el vidre. No preguntar-se res.

Caminar, amunt amunt, avall avall, girar, robar quatre mirades, fer creus a les parets despintades, estimar la fusta que mor a les portes, passejar les mans entre els testos dels balcons i acomiadar-se dels pètals que ja no ploren. No pensar en res.

Escriure a l’aire versos inevitables que fan bategar els llavis i el pit, que neixen de les llavors del que llançaves fa un moment a la brossa però que no, que ara et vesteixen els genolls i et fan brillar els colzes.

Dibuixa’m dos sols grocs a les galtes, que jo no en sé i tan sols puc cantar. Tinc fred als peus i la ràdio només parla en francès. La boira del cafè s’escampa mentre la bufanda roja m’encercla la veu i penso que cada cop parlem més de girafes que esperen el verd dels semàfors i de balenes de pedra que ja no canviaran les històries cansades que expliquen els rellotges de sorra.

Ens trobarem penjats dels arbres, despullant les branques i bevent-nos la saba pura, vestint-nos d’escorça d’alzina, recitant caragols a mitja tarda i ens espurnejaran les pestanyes. Sempre radiants. I no pensarem en res, hauran mort les frases en condicional i les preguntes de la vida.

Els cítrics d'avui

2011-09-15T14:43:00.000-07:00

I aleshores resulta que no, que no és així, no, que no em creix re sinó que sóc jo, amb les meves mans i les meves ànimes, que ho estic construint, a base de feina i d'esforç i de paciència i de ràbia.
E. Casassas

Avui, 14 de setembre, últim bany d’estiu al tros. La calor avança, però morirà lentament al pas del capvespre. L’aigua ha agafat un ressol de color pruna que sembla un encanteri, i el cel rogenc té ganes de bramar fort, de treure infinit enllà tot allò que hem anat menjat al llarg dels últims mesos i que s’ha quedat entre el cor i l’esòfag. Com una foguera de camp, com un got d’absenta, crema per dins i en deixarà una marca d’estries i llenques de lluna mal assecades.

La tovallola s’arrapa al cos nu i contrasta amb les formigues que passegen pel costat, els peus frescos dansen dins l’aigua i condueixen petits remolins. La pedra d’on venim és allà dalt, blanca com una dent de llet, quadrada com la gàbia de les paraules que ens buiden. Tant de temps guardant mots, que me n’he fet una bufanda, un coixí i una trena llarguíssima, amiga de les algues.

Només faltava dir amor, contraure els dits, obrir els ulls com qui més, tornar vius els llavis, saltar els marges amb un cop de genolls, penjar-nos dels colzes, llepar el raïm, sobreviure als capolls dels cucs, esdevenir amb grans ales papallones roges a mitjanit. Poc abans de tot això, però, va morir la pols daurada que dúiem a les ungles, i mai més has tornat a estimar les tiges ni els ametllons tendres. Vas vomitar l’enyor.

Vaig freqüentar sovint el circ, udolant per les carreteres que conduïen fins a casa, i dalt dels elefants obedients plorava contra el cel. Em vas tallar la llengua, em vas embenar els ulls amb una cinta negra i les mans no podien ballar per les corrents humanes. Jo només volia un cor, un cor senzill que sabés estimar. Jo només volia un cor, un cor ple per regalar-te’l, i hauries estat persona.

Ara, a la presó dels teus dies feliços, ja no et faig visites. Utilitzo mocadors de roba i ja no sé què recordar: rosego passiflora i tomàquets amanits.

A les nits somio amb els miracles d’un desert on l’aigua brolla enmig de pells de taronja. Hi enfonso la mà, i el braç sencer, i veig com tot va passant sense dolor. Dic adéu al teatre de les fantasies, al drama dels set mars i a la flor de vainilla per a fregar-nos les pells. I marxo pel camí de Can Siurana, distreta, descalça, amb el vestit arromangat, i amb un préssec a la mà.

Pels carrers

2011-09-07T13:49:00.001-07:00

És la nit més llarga

de l’any, la nit

que dura tres dies.

Converses mil·lenàries

beuen del mateix vas

mentre els llavis enganyen

mossegant les puntes dels dits.

La farigola bull solitària

enmig de camins d’ermites i espelmes;

l’aire fred torna les ànsies

als cors.

Les butxaques vénen buides

del mar, amb aromes

de sexe brut i net al mateix temps.

Tal vegada no entenguis

els teus viatges de notes cosides

als mapes de metro rebregats.

Però cinc-cents peus avall

hi ha qui canta des del balcó

per collir la oliva dels somnis,

el dàtil de l’amor,

l’alfàbrega apassionada,

i treure’t, una per una,

les perles atzabeja

del sucre vermell de l’estiu

que et neixen a les parpelles

després de l’orgasme

tridimensional.

Entre l'aspra llum del préssec

2011-06-28T04:53:00.000-07:00

És dur el mar -deia-. Cal haver nascut descalç.

C. Pavese

Assumeixes com canvia

de pell la salamandra,

com les ombres del tombant

de les lletres ensenyen

que a sota les taques de quitrà,

s’hi amaguen resplendors i

escuma viva.

Tot això ho trobes un dia

tombant el carrer o somiant

un viatge bell, pensant

encara en qui.

Res és nou, tot gastat,

però la pols és dolça,

suau, i potser no ofereix

tanta resistència com

et penses.

Barreja oli de mar

amb sal d’estepa,

i tal vegada perds la

por anclada dels lligams

vells de corda.

Travessa el Belbo i deixa que la vista

llisqui enlaire:

seràs la pesca entre xarxes

que somia el nen descalç

des dels turons.

Eco

2011-06-06T15:41:00.000-07:00

—Explica'm, tu, què és el sol. —El sol.

—Explica'm què és la lluna. —La lluna.

—I per què en Pere plora amb desconsol?

—Perquè en sa vida no ha tingut fortuna. —I

les muntanyes què són? I els estels?

—No són més que els estels i les muntanyes.

—I aquestes canyes? I aquestes arrels?

—Doncs no són més que això: arrels i canyes.

—I aquesta taula? I aquest balancí?

I aquestes mans que fan l'ombra xinesa?

Digues: i el món? I l'home?

—Heus aquí

l'última forma de la saviesa: Mira't a fons, afirma sempre el que és

i aprèn amb seny que no pots fer res més.

J. Brossa

A ciutat

2011-05-18T04:26:00.000-07:00

…però un dia, en alta mar, com el dolor en una ferida, el meu record et punyirà i per estar una nit amb mi donaries tantes ànimes com tinguessis. Sóc tot el que es respira, mariner…

Mercè Rodoreda, Ada Liz

* * * *

Aina Lluna vol ser Ada Liz. Poder obrir finestres marines i meravelles per desfer-se entre cartes i mapes remots. Saps que el teu nom sempre l’ha sentit molt a prop? Ignores que als contes guardats en els calaixos de la memòria hi apareixes constantment. En més d’un episodi se t’entelaven les ulleres i duies el cognom de l’esbart de la plana. Tenies el crit breu i concís, sempre present en els moments de fugida, sempre constant en la distància que transcorre entre versos i muntanyes. Arribes ara, amb la bicicleta de fil i el posat de semidéu pescador que rebutja el temporal. Tens clar per què li parles? Amsterdam ja ha quedat lluny i els carrers de Terra Roja han fet morir els vells. Noves generacions hi caminen tot passant la mà per les parets polsegoses.

Les lletres que et proclamen són senzilles i tenen tres escales, només tres. No sé què hi fa que la teva petja desordeni els camins que Aina Lluna s’havia marcat. Han volgut germinar altre cop les llavors negres de les entranyes i tot plegat fa por. No enviïs més cartes, que els mocadors de roba s’acaben. Ada Liz rebutja el mariner d’ulls blaus i Aina Lluna se’l queda, li dóna veu i li canvia la mirada d’aigua clara per una de mel, que és la teva. Estreny fort els seus pensaments veient com tens la pell, de torrada, i sap que d’aquí poc, enmig de dubtes i cançons trenades, besaràs la seda i l’encís.

Ah, Maria...

2011-05-07T07:03:00.001-07:00

-Ai!, l'astre que se'ns pon fou ben hermós!

Jacint Verdaguer, Canigó

Una de les roses que coronava el teu nom l’he guardat dins l’armari. Has conegut la vida sense asfalt, camps a través, embrutant-te el fons de les ungles de terra i oli cru. La vida s’acaba, els pètals cauen, l’essència es marceix, i t’has perdut en uns llençols brodats per puntaires de contes antics. Eres llunyana, valenta i dolça, com la cambra fosca on la persiana és a mig caure. Modista de seda, t’emportes amb tu les sàvies paraules que ja no sabrem. Mai ens vas dir el secret per fer viure els esqueixos més bells que plantaves, ni la cançó d’orquestra que sempre volies ballar de jove.

T’hem plorat i de sobte ens ha crescut la pell més forta. La primera pluja sense tu ja ha passat. Asseco flors, moltes flors, i penso en l’aigua de colònia i els colors de la pruna. Àngels i tovallons, petxines i gerros de vidre. El teu llegat de remeis i arrels al safareig. Terra enllà, les passes s’han tornat buides perquè coneixíem el final de les històries. Escenaris buits. Si t’asseus sota el portal encara pots sentir com es desfà, com cau i cau la sorra quan ningú l’escolta.

Has mort amb l’ermita a dins, i ara el poble ha quedat orfe. Durem al ventre la llavor del teu nom i perpetuarem aquest estany de capgrossos. Tenim la veu alta, com la mirada que t’invoca. Les hermoses cançons que van néixer als rentadors, les històries de quan cosies i els matins nítids amb pa torrat i melmelada els duré trenats als cabells, cargolats i rojos, que un dia vas trobar tan bonics.

Episodis perduts

2011-04-03T06:26:00.000-07:00

Et sortia sang del nas i desviant la mirada vaig mirar-te les botes. Vam fer el vermut fent veure que no passava res, però jo no deixava de desitjar, rabiosament, que s’acabés la rentadora dels llençols foscos de la nit dels rampells i la pols de la pell. Unes ganes que neixen a les coves d’argila fresca i que al matí es converteixen en pedra picada. Mirant les rajoles apareixien peixets i mals de cap, em sentia òrfena de sentits i plors, germana de filferros invisibles i contes populars inventats per mi. Mirant el vol dels coloms, vaig pensar que la vida podia ser una sola llàgrima.

La tortuga del safareig encara no havia aparegut i la fulla d’enciam ja s’anava pansint. Com sabies tantes coses, bella Maria? Les bessones de l’estiu jugaven amb mi, i ens disfressàvem amb vestits de pintor i acròbata, pintàvem el terra amb guixos i mastegàvem puntes de garrofa. Algú, darrere la cortina de tires de plàstic ens vigilava i s’aguantava el plor. Aquella maleta, la de les disfresses, havia estat l’amiga inseparable per travessar fronteres i tornar amb les mans buides i els ulls cecs. Exilis que germinen dins els magatzems amb mobles que amaguen l’escopeta de la vida. Hi ha qui torna immortal de tants cops que desitja el tret del paradís. Els nostres somriures es reflectien als pots de vidre buits per a la confitura de préssec, i van guardar-nos veus i pors quan sonava el timbre i apareixia aquell home que havia estat a la presó per “ser massa sincer amb les seves conviccions”. De petits no entenem res. Va morir d’úlcera un mes d’agost i amb la por entre les ungles.

Apuntàvem amb els pinyols a un lloc concret de la paret i el suc d’albercoc ens cremava les mans. Alfons, on eres aquella tarda? On eres quan vaig demanar el desig? Ritus de pas incomplets, perquè la sang ja havia rajat. Conjurs mal lligats i espiadimonis trastocats pel raïm sucós que es desfà. Com respirava les lletres del teu nom, com espiava les teves passes invisibles!

Ara, anys després, ja sé fer lletra lligada i escric sobre els coixins episodis perduts. Encara no sóc tieta de ningú i he perdut algun sol pel camí. Encara sento el sotrac paternal del tractor i el pacte de l’aire amb la closca dels ametllons. Alfons, tants anys en blanc…tot cau dins el mateix volcà, tot és a la mateixa magnòlia. El micròfon diu veritats, recita i no tinguis por. Un dia tornarem a agafar la barca i recordarem la direcció dels mars. Remarem fins arribar a l’illa de les sargantanes blanques. Recordes? Allà hi ha la carta que et vaig escriure sobre el llegat platònic dels semidéus de foc.

Set i les dents

2011-03-23T16:30:00.001-07:00

L’escorça on a sota hi guarda la clau és tota entollada. La clau té un tacte fred, com un tros de gel i, l’Aina l’ha escalfat prement fort la mà, mentre pensava en entrar a casa. Un cop dins, ha encès la llar de foc i s’ha quedat absent, contemplant les flames, que sempre duen veritats. De cop, pensa que odia les notícies que arriben tard, les bones noves que ja no encaixen dins les vides perquè el temps ha passat. Vol veure cremar converses d’un diumenge molt remot i els “tornar enrere” de la gent que pensa massa lentament. Tants tòpics i cendra de la consciència!

Amb la primavera, els llavis canvien la pell. Té a veure amb les flors acústiques de la nit, que han començat a mudar? És que les finestres han d’adquirir una nova veu? Endinsa’t dins el jardí xop, que pel matí en trauràs pètals perlejats de rou. Ja neix, ja neix la pell forta per cridar les vocals dels instints, les espines de la gola muda. Poc a poc, tot es converteix en pell aspre per empassar-se la sal, llavis de cuir i dalles d’or per a les celebracions, i ritus de pas urbans com sardines en llauna.

A la modista innocent no li agraden els de ciutat i somriu, sabent-se còmplice del pacte final que ha fet amb la vida. Ha donat llet i vida a mitja família, però ara s’imagina, amb moviments fràgils, el fil i l’agulla. Aina Lluna només vol donar-li la mà i dir-li que recorda els rentadors, anys enrere, i que tots naixem de la mateixa bassa. Som capgrossos incubats.

Somiant amb gossos

2011-03-01T02:40:00.000-08:00

En algun moment de la nit va esclatar un plor d’esòfag. Tot es tenyí de color d’ambre i tardor foguera, i el cel escopí granotes i llibres desgastats. Vaig recordar la pluja al Canigó, la por d’uns llamps que perseguien petjades que havien estat nenúfars, aquells ocells negres que engolien el fred, i la boira que es menjava els versos. Aspre i lluent, pedra mullada, fum que s’escolava i dits congelats. Canals inquietants i dubtes d’espardenya. Poetes amb bastó i cantimplora. La visió del qui camina i ha llegit Verdaguer. Falcons lletraferits udolant partitures de música blava. Tot això, val molt més que els dubtes de segon ordre i una nit de furgoneta. És la gran epopeia, les músiques ancestrals dels moviments de pedra, els àngels caiguts que canten dins elles i les llegendes de la mà dels segles dels segles. Càntics i “Ah, Maria!” de resina i romaní.

Avui, ha aparegut altre cop el gos de les neus llepant tot el que tenia a les mans. Érem a la caseta d’enlloc, cremant tinta i escalfant mitjons que, amb la rosada, s'havien tornat humits. He imaginat que érem llops i que dúiem al coll la pedra roja amb el primer alfabet. Però encara no teníem ales.

La vida segons Joan Argenté

2011-02-15T03:22:00.000-08:00

Era el temps de les pàl·lides fulles a prop de les sabates, moltes fulles i el llit de la riera ben brunyit per la brisa de Canyet. Riera amunt, pujava amb el sol xic de la tarda de novembre. No feia fred, encara. Era el temps d'una rara bellesa gratuïta, ben freqüent, certament, quasi diària. Portava una pesseta a la butxaca, regalada, tot sovint, per la tieta, i comprava, a mitja tarda, un gran llonguet amb molta sobrassada. Tot era diferent. No vull pas dir, però, que "abans tot era diferent i molt millor", com se sol dir, sinó, precisament, que era de franc.

Passaven les setmanes i les fulles nascudes queien després, completament perdudes i boniques, com si tot fos, exactament i sols, un tema per a un molt bell poema de l'Archibald Mac Leish.

Però la vida dels infants depèn només dels grans, tant si són fills de família, com d'hospici o d'Estat. És després, quan agafes la pròpia, que t'adones, per sempre, que et cals.

Joan Argenté, poeta, home i personatge

La nena que va descriure un monstre

2011-02-08T15:19:00.001-08:00

T'ha llançat paraules dures que han acabat penjant de la llengua de la lluna. De forma bruixa, les mans dels dits han assenyalat allò que era: uns collarets encarcarats que et feien boles dins la pell.

Fa anys, vas cremar el perfum dels àngels pujant per un balcó. Anaves massa drogat, antidepressius de la mare i alguna pastilla d'agror de fetge.

Vas perdre les paraules i només en tenies divuit. A ella li ha tocat pagar el preu, i això que cada nit et recitava amb la ràbia de l'amor.

Ets sense ales,
un negre somriure.

Últims fotogrames

2011-01-30T04:48:00.001-08:00

Un viatge fotogràfic a través dels records. S’estenen prats immensos coberts de neu i el color dels pins és tan fosc que sembla negre. En aquella foto estenia la mà, palpant la fredor. La teva gorra de llana, plena de cabells esbullats com les idees o el no saber. Parlaves d’una pel·lícula. No sé què en tinc, de tots aquests records, no sé què guardar-ne. Converses malaltes per una pell de mandarina. I la blancor silenciosa, observadora, pacient. Ja pots dir el nom del porc que ella no es mou. Com guardar les branques amables dels bons moments, les flors de primavera que han de venir...?

Que nou semblava tot fa un temps, il·lusions estellades que no tenen ni versos, que es confonen amb el caminar sorrenc. Un cor sec i eixut i un altre massa humit, amb massa sang: errònies simbiosis. Colzes trencats i mirades que no encaixen. Cecs? Teatre experimental, som massa bons actors i fem reciclatge. Llengües que punxen, rovells de ferro que s’encallen dins nostre, a la gola, a les mans...per no saber dir, per no saber parlar.

Aprendré a degustar les paraules i ja no callaré. Mai més.

Gener

2011-01-21T14:04:00.000-08:00

Fa un any gastaves un foc que m'encenia les parpelles i em convertia els ulls en cristalls lluents. Donar-te la mà tenia una màgia incalculable i caminava pel carrer ben plena d'aire fresc.

Ara, tinc la roba cansada dins d'un armari i, per molt que netegi les finestres, no aconsegueixo una mirada nítida com les d'abans. Què he de polir? Per on he de passar el paper de vidre de l'experiència? És difícil saber on trepitges si no saps on vols anar a parar. Penso en la paraula d'algun mestre antic i no em seveix de consol, perquè m'han robat les llàgrimes de la rosada.

És clar que hi havia expressions viscerals! Però me les vaig empassar totes i, les que em van quedar penjades dels llavis, les vaig escopir algun diumenge trist. El diumenge dels perduts, de les preguntes amb respostes de llibre d'autoajuda i semàfors en vermell.

Cau la nit. Jo escrivia "Febrer i el foc que gastes", i som a gener, però els déus no s'han deixat cap foc encès. Ara, lentament i amb el cap reposat, toca recollir les cendres.

CONSOL...

2011-01-09T14:20:00.000-08:00

Si perds,
és que hi tenies a perdre.
Alegra't
d'allò que fins ara tenies
i estima
el que encara tens i pots perdre.

Anna Maluquer

Retorn a la Plaça John Lennon

2011-01-05T14:51:00.000-08:00

A vegades necessitem històries blanques per posar-nos dempeus. Finestres sense marcs, núvols arran dels ulls i algun color de foc, també. "Tot és yang", deies, i tres anys després et trobo a la parada de Diagonal tocant nadales amb el violí i una fusió de jazz. Abans les monedes les guardaves dins un mitjó desaparellat...i ara? M'he fet la cega i no he parat.
Aquesta pel·lícula fa temps que la somiava i ara que la tenia he fugit. Què hem de fer per ser més misteriosos? Per tenir més cartes amagades dins el joc? Molts cops hem esperat trucades que mai no han arribat i en canvi hem rebut cartes de dol etern, ho sento.
He guardat les fotografies més preuades dins Les fleurs du mal i el curiós és que mai me l'he acabat de llegir. M'ha servit més com a capsa dels records.
Cada cop veig més que ens donem la mà de les coses que no es mouen, perquè les persones som fetes de pell i deixalles i ens deixem endur per il·lusions que, com les bombetes, s'acaben fonent.
Canviem, perquè portem les estacions de l'any dins nostre i tenim arrels.
També hi ha gent que neix cirera i venia d'un cuc.

El somriure agredolç

2010-12-21T02:10:00.000-08:00

Ritus de pas
que fan plorar les pells.
Arpegis de dol
per a la llum més blanca.

Ones salades
que ningú tastarà,
i unes mans
que agafen pels colzes.

Explica'm la teva història,
que encara no l'he entès.
Tothom me'n parla d'amagat,
pètals dins a cau d'orella.

Caurà un àngel mutilat
si no enfiles la saliva,
si no tens valor per dir
què ets per dins.

Es desfarà la goja, violada,
si encara mastegues ira,
i no saps d'on surt el vi
de les bones paraules.

Tot això, i calaixos que cremen.
Com t'estimava,
abans d'ahir a la nit!

Però l'home del sac
t'ha venut la certesa
que l'ofec d'un mateix
era el bon camí.

Jo ja he baixat del cim.
I ara et miro amb els peus plans.

Somnis i cementiris a cappella

2010-08-12T15:18:00.000-07:00

Poema últim

Quan et deturis
on el meu nom et crida,
vulgues que dormi
somniant mars en calma,
la claror de Sinera.

Salvador Espriu

Til·la amb gel i el blues de les passes de sorra

2010-07-09T02:58:00.000-07:00

A vegades t'agradaria recordar viatges amb algú que no has fet. Cantar una cançó del Sanjosex i veure que ben bé és la teva història. Que tot és sincer, planer i que no hi ha cap carrer que porti per nom "La degollada".
A vegades cal anar amb compte amb les cullerades de sucre perquè si no te n'adones te'n posen més d'una al cafè, i tu no en volies pas.
Calaries foc a alguns calaixos que val més que no parlin i cafè més calor igual a nervis. Per això et demanes una til·la amb gel, i perquè detestes la gent turista que et pregunta les coses en anglès.
Si no es verbalitzen les carícies val més que ni ens abracem i a la llarga ens convertirem en roques que no es desitgen. Morirem sense haver escoltat l'home que s'amaga dins la nevera i et canta una cançó quan l'obres per a servir-te un got d'orxata, fer-te una sèpia a la planxa o prendre't una cervesa. Es diu 'oracle congelat' i fa riure als nens. Però almenys ell és sincer, i malgrat la fredor en què viu, ha dit que estimava alguna vegada.

Ja hi tornem a ser

2010-07-02T15:28:00.000-07:00

Després d’estar-me tres hores muntant el ventilador, he descobert que les instruccions eren allà, amagades en un cantó de la caixa del cartó que el contenia: “Gyarde estoas instrucciones...”. D’acord, les gyardaré, i vull pensar que aquest text l’ha traduït una màquina, sisplau, sisplau.

El ventilador ha quedat muntat però m’han sobrat uns cargols, i tot i que funciona bé penso que l’espai buit d’aquestes peces es revelarà i em passarà factura. De moment provarem sort, que ha arribat l’estiu i les ganes d’escriure, d’endinsar la cara a la nevera i menjar fruita amb pinyols abundants per llançar-los a l’infinit, com si haguessin d’arribar al mar.

Que suaus que són les pells de préssec i com escou el meló dins la gola. M’encanta la síndria i t’escriuré una postal amb les mans vermelles i aigualides. Que guai, que jugarem a cartes i se’ns enganxaran els colzes a l’hule. Tornarem de la platja i comprarem un pollastre rostit i gelats per a tots. Ens queixarem de tothom però farem com tothom. Em vestiré amb robes d’una sola peça i diré sovint les paraules “matamosques” i “crema solar”.

Serem submarinistes i buscarem pis amb música de detectius, Tandoori Lenoir i Guillamino. I aquests pensaments de sang i llunes per globus ompliran el festival dels gels i les llimones.

Som l’obra i l’-eda, som tot allò que queda. Som l’obreda i les arrels de qui sap què, de qui sap on, d’un localisme que no entenem però al qual necessitem tornar-hi. Fotos en blanc i negre italianes i altres coses més.

Pujant pel carrer Muntaner

2010-02-24T09:30:00.000-08:00

Els lligams poden ser paisatges que hem caminat. Suaus, com qui ho veu tot a vol d’ocell i tendres, com una capsa dels records. Hi ha paisatges que se m’han fet amb tu, i per això vull sumar-ne més. Mirar com plouen les teules i tocar el piano fins que em portis el cafè i em llegeixis l’horòscop.
Les formigues ho han sentit tot, però no em preocupa tant com barrejar conceptes i concerts que semblen efímers.
Pel matí, la llum ho evidencia tot i la fusta cremaria si no fos perquè la ciutat refreda les vides. Vista panoràmica de falcó i lleganyes: ho observo tot dins el somni d’un llit alt. Amago el cap sota el coixí i tot és silenci menys una respiració que em diu: “que bé que es dorm”. M’afegeixo a la plàcida comparsa.

Febrer i el foc que gastes

2010-02-11T12:09:00.000-08:00

M’hauria agradat ser-hi, veure’t els peus a cada pausa entre paraula i paraula i esbrinar com marcaves els ritmes. Preguntar-te coses que feia setmanes pensava i somriure per primer cop en un espai trepitjat per primer cop. Però no va poder ser perquè plovia tant que les goteres es van filtrar per les entranyes i vaig voler explicar-t’ho però encara no t’he dit mai “hola”. Som tan impurs que ens hem oblidat de la matèria amb què estem fets. Pell i deixalles. Fàstics i pluges. Anhels, bombetes d’escriptori i diccionaris normatius perversos. Contradiccions i roba arrugada. Jo també perdo amics, però ens coneixerem quan et pregunti pel que escrius i en què collons penses quan deixes planes en blanc per mandra de parlar.
Surt al carrer i deixa que se’t despertin les puntes dels dits. Juga amb el petit i mira’l. Escriu, escriu…i menja’t la neu amb una sola mirada, que ho saps fer. Perquè aquest cap de setmana nevarà a la ciutat, n’estic segura.

Vet-ho aquí

2010-01-19T06:11:00.000-08:00

M'agradaven molt els escombriaires, i sempre deia que volia ser-ne. Suposo que era perquè es passaven el matí dalt d'un carro de fusta verda, preciós, amb obertures articulades, i amb cavalls. A casa els feia molta gràcia que jo digués que volia ser escombriaire, de manera que vaig optar per una altra vocació que no els en fes tanta.

Quim Monzó

Seqüeles d'una nit sense cine

2010-01-05T15:09:00.000-08:00

La saliva tenia un regust estrany, de quan les coses s’han quedat a mitges, i el coixí, amb el qual havia intentat dormir tota la nit, tenia un posat malaltís i trencat. Havia aconseguit agafar el son quan el sol ja sortia, i els malsons eren pitjor que estar desperta donant voltes al llit. Anava trobant cabells que no eren seus per jardins trenats de llençols i no sabia què fer-ne. També volia ofegar paraules dins un riu però unes xarxes amb aranyes li paraven els peus. En una branca una serp, que la mirava perquè es pensava que era una poma roja a punt d’esclatar i la volia degustar, i després una peixera penjada d’una liana amb un colibrí a dins. Un escenari que recordava a un circ de les coses perdudes, dels assumptes pendents i dels camins no desvelats. Els ritus de pas no s’acabaven mai, i les pedres del riu cada cop eren més minses per a trepitjar-les. No hi havia cap fita que indiqués la direcció, ni cap granota que li digués: “ep! Per aquí”. Per això va decidir omplir-se les butxaques d’avellanes i alguna garrofa i encarar-se amb l’eterna tardor, tot buscant pistes, ensumant roques, seguint petjades de sargantanes i pardals, perseguint molles de pa sec i botons de camises. Finalment una olor intrusa en aquell bosc la va conduir cap enfora. Una àrea de servei, cabines de telèfons i benzina. Va anar directa a l’única persona que hi havia, però ho va deixar estar: no portava targeta de crèdit ni parlava japonès. Amb el cos compungit i banyat de mala llet es va despertar, s’aixecà del llit amb grans esforços i va decidir que esmorzaria un entrepà de pernil dolç i algun suc que tenia perdut per l’armari de la cuina.

Abans de tot

2009-12-30T07:18:00.001-08:00

He descobert un cafè on la connexió a internet és infinita. Mirant per la finestra del bar, ha passat una riuada de nens i una petita m’ha saludat efusivament. He fet memòria i he recordat que aquest estiu ens vam passar més d’un dia juntes a la platja fent-nos tatuatges de petxines, pedretes i sorra. Les onades ens els esborraven i hi havia algun plor pel mig que s’acabava preguntant-li quin gelat volia. Ens hem llençat petons amb les mans i quatre ganyotes de pallasso, però hi havia el vidre entremig. Quins records, sembla que hagi passat una eternitat i només han estat uns mesos. També m’he de saber acomiadar d’ella perquè ja no ens lliga res. Aquest dia tan calorós no ha fet més que accentuar olors que tenia oblidades, i a la taula del costat s’han demanat gambes a les cinc de la tarda, realment cadascú fa la seva.

En cap moment he pensat en propòsits per cap d’any perquè prou feina hi ha en ser una mica ordenada amb papers, factures i calaixos sentimentals. Si això ho portes bé per què demanar més...

Els del costat s’acaben les gambes, paguen i se’n van. Han deixat un cap de gamba de tal manera sobre el plat que no para de mirar-me i em comença a donar mal rotllo. Em vénen al cap títols de pel·lícula barata tipus la gamba assassina o semblants, d’aquelles que pots comprar a l’opencor per tres euros.

Sense cap pla per avui, plego les coses i marxo. Em perdo pels carrerons on no hi ha gaire gent i agraeixo que avui no plogui perquè sinó els paraigües xoquen i algun dia deixaré a algú borni. La tarda promet camins plans i pocs núvols i més d’un cop m’entrebanco amb els trossos mal asfaltats perquè vaig pensant en tatuatges, onades i sorra fina. Això és l’excusa. Records mal morts de l’estiu que les fulles roges no han sabut ofegar. Gens innocent, tot plegat, i de cop noto com una escalfor, que és llavor de ràbia, em va pujant pels peus.

2009-12-03T08:24:00.000-08:00

"Serà un moment molt curt. És un

moment, i ja s’esquinça, com la seda

marcida, que tapissa un sofà vell.

No pots perdre’t-hi més."

FERRATER, G.

Tropells de sang i poeta

2009-11-19T11:11:00.000-08:00

Les meves pel·lícules són plenes de silencis. Flors blanques molts petites que es perden entre la gespa i les mans fredes, fredes, de tant no dir-se res. No sé fins a quin punt la cafeïna ajuda o altera els processos de la ment, però no hi ha manera de recolzar l'esquena enlloc.
Assagem cants corals perquè tot passi més ràpid, tenyim-nos els cabells d'aire terrós. El gel ho ha absorbit tot, les paraules, el temps, les setmanes, les veus que parlen de la llum i la pols de les teules. Telèfons desèrtics que no serveixen per a res i avui em posaré a comptar els dies. El cel és com un mocador de cotó gastat, perdut, dins el calaix de la padrina. I tot passa lent.
Ja poso la creu als dies, el guix per la post de cosir...No entendràs res, oi? I no cal, perquè la bústia és buida. Tant se val, que ja hi ha fusta i estelles pertot, i algun gorg gelat que pot més que els ossos.

I mira, allà davant, acaba de caure el pont de mots que vam travessar un dia, no recordo quin. S'ha fet miques. Ai, que bonic.

2009-10-27T06:24:00.001-07:00

Als meus contes se t'entelaven les ulleres...

Consells de vida

2009-10-21T08:30:00.000-07:00

Les castanyes bordes s’amaguen en grans congeladors, perdudes com una ànima al pol nord. Paper de plata de sardina, i mocs a la gola que ho diuen tot; el que no pots dir tu, que tens les orelles tapades per cera de consells de vida i te la trauries per fer llunes i fogueres. Hi havia un coixí que explicava contes, just fa un any, quan intentava espiar el que feies i endevinar què hi duies a les butxaques de la jaqueta, i de qui era aquella capelina amb homes simpàtics anglesos. Vaig descobrir noms de valls compostos i de deserts, i vaig decidir anar-me’n al Pirineu de Baix, quines coses. Les flors de Bach eren les postres més habituals i l’estufa va decidir no moure’s dels meus peus. Observant el color dels texans i apagant el mòbil aviat per si les mosques, em tancava a escriure al tros. Ara volen invisibles missatges estratègics on no hi figuren terrasses d’octubre, perquè els mosquits han mort fins l’any que ve, i la música del metro és més amable, encara que et roben el moneder igual, ni que portis vint cèntims. La nena damunt d’un peix, i el peix que vol ser balena, la balena convertir-se en aigua, i l’aigua en glaç impenetrable per abrigar la castanyeta borda mig oberta. Les paraules seran clares quan cremi la farigola. Flors d’espart i silencis de cristall. Enyoraré la cançó de la nit.

Company d'habitació

2009-10-16T09:43:00.000-07:00

Era octubre. Ho és encara.

Vares entrar a la cambra viva de parets,

repintada de cartells, de postals de romànic,

d'algun cartó salvatge,

raspat i no figuratiu, estrictament jueu.

Venies de viure. Aquell estiu,

no hi havia fet bon temps.

La teva maleta de cuiro marró

estava una mica malmenada pel tren,

d'anar en tercera a qualsevol hora de la setmana.

La maleta es deia com tu, però en una tarja,

i duia la teva roba lluent de repetir cursos

i els mocadors de dir adéu als qui se'n van...

Només em vares dir com et deien,

perquè tu mateix, amb les ulleres tan fondes,

no et deies res. "No t'esveris, si em veus arribar tard,

jo sóc un gat de nit."

I ja es veia. Però vares deixar

els calaixos tan endreçats, sobretot el de l'esparadrap,

el tub d'Optalidon, la Mercromina,

la capsa de gomes marca Turcois,

el sabó Lux, el tub de Colgate,

les ulleres de sol de només posar-te segons quins matins,

que et vaig veure estrictament bon noi,

amb els deu manaments i la família a seixanta quilòmetres

del teu carnet de necessitat.

De matinada, quan la persiana

ratllava el catre buit, el teu,

la teva cara, com llançada pel mar, apareixia.

De tristor em ratllava.

A poc a poc, quasi com un núvol que passa,

anaves cap a la finestra emblavada:

enfront, movien, entre la fina boira,

els verds pollancres les fulles.

Tu, com una tardor del maig,

et treies la roba. L'americana,

el jersei gris i, sota el pantalon

plegat pels trencs, l'eslip de niló,

que tu mateix et rentaves, romanien,

com en temps del col•legi de la Bonanova, ordenats

a la cadira que mai no acostaves

a la taula.

I, una matinada de juny,

a les cinc de les primeres motos,

tornaves trompa, amb els cabells salabrosos

d'haver nedat,

amb els ulls petits, llunyans, lluents,

i una mica de sorra pel niqui,

aquell de ratlles negres i blanques,

que t'era una mica estret i semblava de nena.

Acotant el cap de no estudiar,

et vares treure el pantalon,

"amb unes del Bar Estudiantil hem anat a Castelldefels".

I, en el silenci

de jo no respondre i de, a tu, saber-te greu,

et tragueres una petxina que duies al butxacó,

quasi vermella, aromàtica de marisc, humida,

"et duc això".

En el teu gest, fresc i marítim com un brot de pi,

que tu no senties ben bé per mor del temporal de la ginebra,

vaig veure que eres innocent, almenys tant com marejat,

perquè creies de debò que la salvació d'un noi

pot caber, al primer cant del gall, dintre una petxina.

Blai Bonet

Per dir alguna cosa...

2009-10-09T14:45:00.000-07:00

Ha volgut deixar-li una nota a la porta però immediatament ha pensat que no l’entendria. “Tant se val”, s’ha dit, ha tornat a obrir el paraigua i ha baixat les escales. L’asfalt calent i mullat li ha entrat dins del nas com si fos colònia, i ha començat a caminar carrer amunt. Silenci en la nit color pedra, cargols que desperten, papereres brillants i fulles radiactives. Les finestres tenen llum i cortines, i espia als qui hi ha a dins, alguns encara sopen. Recolzant-se a una paret es posa a fer càlculs cronològics de fets que parlen de finestres despintades i blaves, i pètals blancs que assassinaven amb la mirada. Recordes? La lluna a punt d’esclatar perquè la tija punxava, però el bàlsam d’aiguardent va guarir-ho tot.

Gola avall encara hi troba nusos on hi habiten les paraules més malparides, vísceres de metall, i papers plens de versos estripats. Vertigen davant del balcó, el salt agut de les valls i coves troglodítiques amb la porta de fusta. Vet aquí quin panorama, perquè a casa s’ha acabat el colacau i la llet sola no té gust de res. Demà sargantanes al sol i fitxes de parxís, i no em regalis flors, sisplau, que m’agrada massa i les asseco totes per tatuar-me-les als canells. Avorts literaris, signatures de pega i vergonya, terrasses d’octubre. Escolta hermosura, que si no tinc temps per pensar, tampoc en tindré per quedar. Que vagi bé el cine.

Aiguafang 00:00h

2009-09-29T03:04:00.000-07:00

Cançons amb farigola, llimona i espelmes. Per desgràcia, es cobriran de pols i aranyes, no les llegirà ningú. Aina Lluna i el punt mort de la nit; perdent-se entre els enciams de l’hort i tocant el raïm amb les puntes dels dits. Tacte terrós, cor congelat i pedres que punxen. Escletxes de sang. Avantpassats íntegres que no han deixat instruccions per a res. Cargols d’aigua dolça que no parlen. Un dia cridarà i insultarà a l’home que no pot tocar. Passió filla de puta. Mosquits que dansen i forniquen, ella verge a mitjanit. Avui pot sentir la balena d’aquell conte, avui pot notar les parets de la panxa del bou. Què s’ha de fer per enfortir l’estómac, per esborrar records i finestres que ja no són d’un mateix? Què s’ha de fer amb les fulles roges de les veus quan ja no vénen a colgar a ningú? Cambra de la incertesa i la tardor encongida.

Camises que encara s’han de plegar, faldilles que no serveixen per a res. Tot estès, fa més d’una setmana que les mosques viuen entre els mitjons i les calces. A la nit, amb el vent, tot balla. Thanks for the dance, li ve al cap, i es recolza a la cadira imaginant passos. Tant se val, si torna a ploure, que els camins humits faran més amables els ritus de pas, que la boira que neix adormirà les salamandres i calmarà els passos que no saben on trepitgen. Tot tornarà a ser somiat i alegre, els diables dels ponts marxaran, i els préssecs tornaran a ser servits per postres sobre tovallons de quadres mal cosits.

Aina Lluna and the Infinite Sadness

2009-08-20T10:01:00.001-07:00

Per fi torna a tenir sentiments. No sap si ha estat la fusta o aquells finestrons que amaguen la neu. Ja havia oblidat el seu racó de món, les mantes velles i els peus nostàlgics. Tot pensant-hi s'ha cremat amb l'espelma i s'ha llepat el dit. El mirall que tenia enfront l'ha retratada i mentre s'hi mirava ha pensat que no som res. Tant pots créixer dins un conte de Bukowski com passar-te la vida enyorant fulles seques. De sobte han petat els ploms i s'ha quedat a les fosques, "tot sembla una broma...". Amb un encenedor s'ha guiat fins a l'entrada i ha fet tornar la llum. "Instal·lació merdosa! No som res...". No té res a veure una cosa amb l'altra, però ho ha pensat tot de cop. Ha tornat a l'habitació, i un cop asseguda davant l'ordinador s'ha adonat que desconeix les constel·lacions.

Quan arribi l'estiu

2009-08-20T09:44:00.000-07:00

Digue'm fins a quin punt entens la llibertat, fins a on t'arriba, fins a on t'atura. Amb quin remei cures el mal de panxa de l'amor i a on guardes les herbes que talles. Les pells han anat caient i ja impregna l'estiu; la suor forma peixeres i tot esdevé un record nítid i blanc, i clar.

Què guardes als calaixos? Que no els obriré mai. I qui et maleeix els ossos, no ho sé. He canviat la signatura perquè tot és com un llibre tancat. Calem foc ja a les fustes.

In Memoriam

2009-07-03T09:50:00.000-07:00

Sempre viu, perquè el teu titànic llegat no s'acabarà mai.

Gràcies.

Hansel i Gretel

2009-06-06T15:12:00.000-07:00

El vent àrid cap endavant amb el regust del raïm de l'estiu. Hi ha massa plaer per no quedar inconscient quan els dits s'entrecreuen. Butxaques foradades per anar perdent la sorra fina que ens envolta i recobrir de sal densa els cossos que rodolen. Les pells fan remolins. L'olor del més enllà la duc guardada al melic i em desfaig quan hi penso.

-En què penses?

-En res.

Però et diria que em menjo les roses a queixalades perquè em vull tornar dolça com el préssec i fer trontollar tones de terra i beure'm la sang que surt pertot. Elegies, mitologies...perfums d'infància. Mirar la tele amb un tall de síndria a la mà i el ventilador de cara. Però no puc evocar res més, res més, no puc, no puc, no puc. Duc massa energia sota el ventre. Treume-la; fes-me pessigolles.

2009-05-19T04:07:00.000-07:00

Llàgrimes d'ambre acompanyen el descens de Dafne.

Pell i deixalles per vestit.

Avui sí que tinc por de

la nuesa.

Cambra del tedi

2009-05-09T12:41:00.001-07:00

Des del sofà, el got de ratafia es va buidant. “Fot-li fort, que no té amo!”, li ve al cap; li sembla que l’ha tret de Dublin Carrol, però no n’està segura. Potser si l’hagués anat a veure se’n recordaria, però com que va pensar en anar-hi l’últim dia que la feien, es va quedar sense entrada. Era la Sala Beckett? Mmm…podria ser.
Per la ràdio no fan més que posar música de cabaret i tot el pis agafa un color porpra com de flor que es marceix amb l’arribada del vespre.

L’estat en què es troba és decadent, cada segon que passa es fon més entre el vellut, a cada sospir que fa el cap se li enganxa més als coixins. Diria tantes bajanades en veu alta que encara que ningú l’escolti prefereix callar, i juga amb les claus de casa. Les fa dringar: aixeca una cama, acosta el peu esquerre cap a ella i s’enganxa les claus al dit gros. Torna a aixecar –tota atlètica- la cama, la sacseja suaument i el dringar ressona per tot el pis. Avorriment diví. No li faria res tenir en Baudelaire davant i fondre’s en paraules fosques mentre parlen del tedi de no voler fer res. Quan se’n cansés, el faria fora. S’ho imagina i riu.

Se sent olor a cafè gastat, tassa buida. Es troba tan aïllada de tot que li agafa fàstig. Sona el telèfon, però no el vol agafar. Potser és ell, i només té ganes de dir-li barbaritats. A més, no vol cometre cap assassinat verbal; pensa que és massa bona.

S’aixeca amb les claus encara al peu i intenta caminar. Coixeja. S’adona que hi ha llum a la finestra del davant però tant li fa, segurament que els veïns ja l’han enxampada en situacions més compromeses. Aconsegueix arribar a la cambra de bany amb les claus al peu i se les treu. Es mira al mirall: ha estat una bona elecció això de tallar-se el cabell curt. Se’l pentina una mica i es mira els pits: li agraden. Avui és un dia d’aquells que si sortís es posaria una samarreta escotada i somriuria amb ganes, amb ganes de fer petons amb gust a llimona i gin-tònic, però avui no trepitjarà el carrer.

Restarà a casa estripant cartes velles i preguntant-se per què arrosseguem pedaços de passat anem allà on anem. Per què quan estem nets coneixem a algú la vida del qual sembla la bíblia? S’atura. De debò li preocupa tot allò? Pensa en ell o en la humanitat en general i els grans traumes sentimentals? Vol evitar respondre’s, la ratafia li ha fet rodar el cap. No en té ni idea, i prefereix pensar en les coses que ha de comprar demà com per exemple cafè, unes partitures i fil vermell. Ah, i sabó per al cos, a veure si en troba de coco.

El telèfon torna a sonar. És ell, segur. L’engegaria a la merda. Ara es posa les claus a l’altre peu i es dirigeix fins al sofà. S’estira, badalla, i el telèfon torna a molestar-la. Que pesat. I sent com s’obre la porta de l’ascensor. És l’inquilí del costat, està prou bé. Té un aire agitanat que sempre li ha agradat, encara que només s’han dit “hola”, “adéu” i “que no funciona l’ascensor?”. Observa un moment el seu pis. Li agrada. Però potser avui no vol estar sola. Sent una força màgica –de la ratafia- que l’aixeca, encara coixa, i va corrents a l’habitació. “Texans, samarreta, tan és, no m’arreglo, perquè només vaig a demanar-li si té una cervesa”. Abans de marxar es queda mirant la ratafia: “Fot-li fort, que no té amo!” i fot un bon sant hilari. Millor que una cervesa, al veí, li demanarà si li pot treure les claus del peu.

Horòscops malparits

2009-05-09T08:54:00.001-07:00

Tan de bo les mirades que clava al carrer calessin foc. Avui havia de ser un gran dia, quan s’ha llevat el sol ho demanava a crits, però després s’han començat a obrir portes i lletres, records amagats i suposicions quasi encertades. Li fot ràbia que li regalin roses que fan olor però que siguin de mentida.

No vol ser res, només un tros de pintura blava i seca que salta de la fusta i es deixa endur pel vent. Segueix, des de l’ampit de la finestra els carrers, immòbils al pas del temps, i els trepitja amb la mirada fins on la vista fa que s’acabin. Sap que continuen, i té ganes de plorar. Es desfaria per no haver de pensar més en el joc de qui és qui. “Visca la senzillesa”, es diu. Però no tot és tan fàcil, tothom té cartes amagades i recursos on l’instint hi retorna sense esforç. Quin moment més gran d’incertesa i pedra picada: “no em segueixis les pistes, perquè tenia raó. No em regalis més pètals, que te’ls hauràs d’empassar gola avall.”

Ara és amant dels cavalls desbocats i la fúria que atura les paraules. Des d’aquella finestra, el que hi ha habitació endins pensa que a vegades és patrimoni dels bojos.

Té ganes de menjar cireres i que els tirants del vestit vermell li caiguin mentre llegeix o fa qualsevol cosa a la llum del dia. Banyar-se dins el radiant groc. “Tot arribarà, Aina Lluna”; va fins a la cuina a buscar un kiwi i evoca les tardes en què, ella i les seves cosines, assegudes al terra, feien collarets amb llavors de síndries.

Mala arrel

2009-04-15T14:19:00.000-07:00

Clausura’t dins el temps, que ningú pugui més que tu; dalla l’alba perquè no hi hagi lluna i els insectes rabiosos no tinguin sang.
Els finals de les històries me’ls conec a les palpentes i em toquen la moral. No estem nets per dins quasi mai. No vull horòscops ni oracles, simplements que el gel del riu vagi desfent-se entre l’herba. Que rodolin els còdols i es barregin amb espigues de l’estiu, i els nervis sembrin roselles i tot sigui essència daurada que emmarca la vida.

No hi haurà dreceres, que pararem a cada pas per fer rodar la palla i xiular amb papers.

Canigó al fons de l’imaginari. L’homenatge perfecte. Episodis mitificats. I temuts.

Setmana Santa?

2009-04-07T14:49:00.000-07:00

Homenatge immens

2009-04-07T14:45:00.000-07:00

"La signatura"

Perejaume

Un diumenge qualsevol

2009-04-07T14:37:00.000-07:00

La llitera de fusta, altre cop. L’inexplicable perquè. Les lleganyes ressacoses d’alcohol, versos de nit al punt més alt i branques de xiprer. La mort, que s’amaga entre els hermosos geranis i ens glaça la mirada de la conversa que s’acaba. Tot repetit, tot repetit, tot repetit. La llitera de fusta, altre cop, però aquesta vegada el paisatge de la finestra dóna a una altra habitació, i encara hi ha la bossa dels grans magatzems que recorden coses.

La sang ha estat dolça. Si t’olores els dits potser encara la notes. Si et palpes la gola potser oblides la llum, el carrer, el forn de pa. Però és possible que tot plegat sigui un recurs fàcil. El camí sense traves, els ulls que es troben i ja saben de què va tot. El recorregut inconscient dels cossos que ja es coneixen d’afers anteriors. A vegades és fàstic, com el vòmit d’un vi picat que torna i que torna, i a vegades és perdre’t entre llençols tribals que et confonen amb l’habitació.

Omple de guix la cambra i dibuixa’m. Fes un petit esbòs de mi i tot es veurà més clar, els colors parlaran d’aquestes nits cícliques, fèrtils, paganes. Repetides, repetides, repetides.

La nit va ser un xiprer verge que udolava de plaer, com la immensitat de l’aigua salada.

La meva Cristina

2009-03-17T09:46:00.000-07:00

El temps passava, amb els seus dies, els seus mesos i els seus anys, i nosaltres sempre endavant perquè al fons d'alguna entranya fosca sentíem que en un indret que mai no encertàvem a trobar ens hi esperava qui sap si el darrer floc de llum damunt l'ombra, o aquella mena de memòria prima que deixen les coses quan se'n van.

Mercè Rodoreda

Memòria

2009-03-17T09:37:00.000-07:00

Sempre desitgem els botons que no duem cosits a la jaqueta. No tenim paciència i no ens agraden els traus. Faig agulles de pit amb plàstics del carrer i tortugues marines, esperant dissoldre el desesper d'un estómac ple de cafè. El cap, que dóna tombs de color groc com si fos un dissabte a la matinada. No aconseguirem res.

Emprenyada amb els llibres que parlen de guerres i donen detalls-mentida. Que els caigui una bomba a sobre i aprenguin a escriure! Cremem els nens de pijames a ratlles lights i que floreixi la Història de debò!

Entrem dins la Cristina i escoltem la Història que fa olor del record de pins i ginesta. Plorem agafats al tauló de fusta i confonguem-ho tot amb el mar. Peix podrit i cançons d'escuma. Serem immortals. Serem la perla.

2009-03-06T06:41:00.000-08:00

Algun cop, havia vist com provava de parlar-la, la llengua, però no se'n sortia, ja no se'n sortia ningú. Si no fos per les lliçons de l'escola, on ensenyen a descuidar-la, ja ningú no es recodaria que aquella llengua havia existit per allà. La mare sabia dir "recony de burros" i "puta pixera", i alguna altra grolleria més, les últimes que s'havien murmurat, als tallers i als camps, quan ningú amb poder legal no podia escoltar.

(...)

La mare li havia contat com en els temps d'abans hi havia hagut gent per cuidar la llengua. Per la festa gran del poble, quan celebraven la fi dels óssos, hi havia qui n'aprofitava per ensenyar-la a qui ja no en sabia gaire, o gens. Entre got i got es teixien xarxes per salvar mots, recordar frases fetes i proverbis, imaginar paraules noves per designar els objectes nous que de tant en tant els arribaven. S'ho aprenien de memòria, tancant els ulls i repetint tan de pressa com podien el mot descuidat o mai sentit. Cada any els que ensenyaven eren menys i menys en sabien, cada any els que n'aprenien eren menys i n'aprenien menys. La mare, els dies que caminava d'una banda a l'altra de la cuina sense parar de mirar-se les sabatilles, despentinada de tan provar de pentinar-se amb els dits, deia: "Cada llengua és una casa, un mas amb corral i camps... Però nosaltres vivim al forat pudent... Tancats a la latrina perquè hem perdut la resta... I sem feliços quan ens deixen entrar al mas veí... Encara que hi portem la nostra pudor... I ens obliguin a netejar-nos les soles de les sabates...Quan ja no tindrem res, ni les parets del racó d'anar de ventre, haurem de continuar netejant-nos les soles...

El dia de l'ós

Joan-Lluís Lluís

2009-02-28T08:06:00.000-08:00

Homenatge fèrtil

2009-02-28T07:06:00.001-08:00

Perquè vindrà la primavera

i serem rics de paraula.

Racó incendiat

2009-02-17T05:07:00.000-08:00

Festival de les cabres mentre retallo caganers. Mira'm des de la barbeta, que et demanaré el que vulgui. Les fogueres de pi cremat i el pa amb vi i sucre encara existeixen. I corrandes; cantem, cantem, que sabem rimar. Les soles de plàstic tocant la pedra i la pell del texà que somriu a les flames. Guaita, com canvia tot. T'han tornat a créixer els cabells i ets de color taronja i nit. El ressò de la pandereta com una altra dimensió i els dits petits que s'entrecreuen.

Més pi, més roures. Deixem-ho tot cremar, deixem-ho tot passar, que la candelera ja no plora. Entrarem dins la psicodèlia i cantarem Antònia Font. El blau, el blau, el blau serà el rei de la festa, el roig i el verd també.

Guarda'm totes les pàgines que encara no he marcat perquè t'he de dir moltes coses. A les vuit del matí desfarem el gel del riu. I a sota el coixí una lluna, i les fogueres.

Cel rogent: pluja o vent

2009-02-04T10:17:00.000-08:00

"I vaig pensar que jo era el petit pensament recargolat com la vinya que et rondava pel cap."

Cant d'oliveres

2009-02-04T09:55:00.000-08:00

Contempla la flor artificial

i buida't la vida

alena fortament aire d'herba

i empassa't l'orgull

fins que tot quedi fosc.

Fets de deixalles i sang

regalem paraules inconscients

com perles blanques del camí.

Tot puja amunt

a la caseta que penja

d'una roca i les empremtes

dels dits marquen la història.

Per la nit menjàvem sardina

i els focs il·luminaven els nàufrags

dels carrers i els terrats.

Allò era un cor obert

la pols de les pedres

la claredat de les coses

i el perfil dels gossos que udolaven.

Tal vegada el llibre

tancat de l'estiu

la virginitat de la lluna

i quatre olives mortes.

Cant espiritual

2009-01-20T06:42:00.000-08:00

Whisky, et demanam. Whisky! I tu,

senyor, ens dónes aigua. I, a més, ets

molt adorat per alcohòlics vius

que beuen brou perquè pertot fan aigua.

Whisky, vatuadell, et demanam.

Deixa'ns estar, de por i de medicina,

i, prest, desapareix d'un cop del món.

No et multipliquis més. No tinguis sexe

amb els al·lots perduts de matinda

ni amb les nenes que s'enyoren d'aires

càlids i sensuals, desconeguts.

Decanta't de la nostra llum. I prou aigua,

et demanam. Whisky, et demanam.

Fes que la terra es desfaci del cel

i arrabassa els dos ulls de viu en viu

als qui han perdut i menyspreen la terra.

Aquests són els qui et preguen la teva aigua.

Whisky, et demanam. Whisky! I tu,

senyor, ens dónes aigua. Beu-te-la tu.

Carles Rebassa

Menhirs de gel

2009-01-10T04:22:00.000-08:00

Hivernarem. Amb el regust de quan no hi ha més a fer, de quan s'ha acabat lo bo i toca anar de negre. Com animalons, ens lleparem les ferides que durant mesos no han vist la llum, buscarem una cova a les palpentes, dormirem a recer i ens tornarem de fang amb la pluja. M'oferiràs sal per a veure't millor i guardarem la saliva de les paraules antigues.

No em clavis l'estella de l'ànima obscura, que m'estàs descobrint. No som més que grumolls de pell seca i paraules distants. Et dic que em segueixis els mots fins a arribar al cau. Hivernarem, i menjarem pedres. Per molt que et descalcis no agafaràs la lluna amb el peu.

Vindrà la llum

2009-01-03T10:15:00.000-08:00

No, no és acumulant, sinó despullant.

Però tinc por de la nuesa, perquè

és la paraula final.

Clarice Lispector

"Tinc un hort a dins del ventre" (d'una cançó)

2008-12-28T09:28:00.000-08:00

No recordes la lletra. Joc de papers sense disculpes i el trist diumenge que t’omple els braços. Enyores la llitera de fusta i les pintures que fan olor a resina. Has despertat i has vist la bossa dels grans magatzems on treballes. Has recordat que ets persona, t’ha entrat el fred de la neu i t’has posat els mitjons. La llar de foc és encesa, per cremar els maleïts poemes que no escriuràs mai però que recites com una rapsoda constantment. Dins el teu cap tot és purpurina i bombolles de sabó de rentar plats, com si fos estiu. I per les nits apagaràs el mòbil. A partir de les nou, una bona hora. Sortiràs a trepitjar el fang i les pedres amb els quets i t’agradarà veure com els texans canvien de color. Recuperaràs la dosi de prudència que et fa falta a vegades i no faràs tard. Enyoraràs els capvespres.

Vísceres de paper

2008-12-26T14:21:00.000-08:00

Camamilla amb mel i llimona que cura les penes. De quan tens estrelles a la panxa i serpentines als ulls. Les barraques de paper s'han desfet amb la pluja i només queda un quadern de caligrafia per a resseguir el teu nom a les nits.

A la Roca hi ha llum. Raó de l'existència, així no perdrem el nord i sabrem on cau el sud, les avellanes i les aigües marines. Submergeix-te. Les espines de l'amor, les bombolles i els capgrossos.

El mal de panxa deu venir dels turrons i els segells sense destí. Les durícies dels llavis per no haver dit mai allò.

No morirem, que deixem les empremtes sobre els llibres i cantem garrotins.

La saliva dels poemes sovint té raó i avui fa callar. A ulls clucs, el so de la pluja. Vine, que omplirem globus de pensaments.